Doctor Jekyll i mister Hyde
Els diaris s'han fet ressò de l'ingrés a la presó de Josep Lluís Núñez, empresari de la construcció i expresident del Barça. La condemna ha estat per suborn dels inspectors d'hisenda que revisaven els seus comptes i declaracions fiscals. Però ningú ha fet constar un fet paral·lel a aquest: Josep Lluís Núñez ha estat un dels pocs empresaris del seu sector que aparentment han superat la crisi immobiliària, sense ni tan sols esgarrapades. Si més no, és la meva impressió. Dit d'una altra manera: ha estat un empresari que va fer caixa, quan convenia, i no s'ha vist obligat a vendre els seus edificis o terrenys a meitat de preu, com estaven obligats a fer la majoria dels seus competidors. En canvi, aquest empresari tan llest va fer la bestiesa, fa quinze anys, de cometre un delicte fastigós, que ara està pagant.
De l'anècdota Núñez a la categoria. Aquesta implica que una mateixa persona –home o dona– pot fer compatible una gestió immaculada econòmica o política amb una actuació barroera a l'altra costat de la porta. És el Dr. Jekyll i Mr. Hyde de l'escriptor escocès Robert L. Stevenson, l'autor de L'illa del tresor de la nostra infantesa, de manera que aquest comportament ve de lluny.
A nivell empresarial és força corrent el comportament doble de la persona que viu en un càlid ambient familiar, amb dona, fills i potser un gos, que quan entra a la fàbrica o al despatx es transforma i es converteix en un dèspota, allunyat totalment de la vida i dels problemes d'aquells que treballen per a ell, com si fossin màquines; que quan diu “bon dia”, ho fa perquè li ho van aconsellar a l'escola de negocis i queda bé. En vaig conèixer un que era el Dr. Jekill a casa i a la suposada feina –no treballava gaire– i que es convertia en Mr. Hyde quan es posava al volant del seu cotxe. Aleshores era un energumen: insultava els conductors de cotxes que gosaven avançar-lo i posava en perill la vida de la senyora d'edat que creuava el carrer per un pas zebra.
Suposo que els psiquiatres deuen tenir una explicació per a aquests fenòmens. Jo en tinc una de menys científica, però fruit de l'experiència: desequilibri emocional, que es pot traduir com a cobdícia en el cas d'empresaris. No em negaran que la cobdícia és un bon exemple de desequilibri, quan els diners adquireixen un significat que no tenen. Es compra un inspector d'hisenda, que es deixa comprar, que et permet incrementar el 10% dels teus beneficis, a canvi de perdre el teu prestigi i potser anar a la presó. La cobdícia fa fer coses que no faries mai si tinguessis clars els teus principis, els teus valors o fins i tot la teva fe, si ets creient.
Dues personalitats oposades en una mateixa persona. Hi ha empresaris que deleguen en subalterns fer la feina bruta, tot i ser-ne plenament responsables. Hi ha professionals que s'han fet d'or en aquesta missió: fer-se càrrec d'actuacions brutes per encàrrec del qui mana, que queda aparentment amb les mans netes. Quin error més greu, senyors!
