Paco Ibáñez

En conèixer la notícia que Paco Ibáñez ha fet vuitanta anys m'ha envaït una sensació de felicitat absoluta i m'han entrat unes ganes imparables de posar-me a reescoltar algunes de les seves cançons. Res a veure amb la nostàlgia, si més no, amb la nostàlgia entesa com un enyorament pel país i els anys passats. Al contrari, a mesura que, amb la veu de Paco Ibáñez, recupereu els textos dels poetes Góngora, Quevedo, Hernández, Felipe, Celaya, Lorca, Neruda, Goytisolo, Alberti, Yupanqui, Pi de la Serra, Brassens..., proveu-ho, us irromprà la nostàlgia del present que estem fent i del futur que és possible.

Ell no ho sap, però en homenatge a la contribució que Paco Ibáñez ha fet a la formació de l'esperit crític i de l'ànima llibertària d'unes quantes generacions, inclosa la meva, li he dedicat un dia sencer de la meva vida privada. No es tracta d'un gest estrambòtic. Actualment és normal i usual dedicar un dia a l'any a alguna causa o a algun prohom. Així, jo l'he dedicat a Paco Ibáñez: li he escoltat les cançons, n'he consultat la biografia, he llegit el que d'ell n'han dit i el que ell mateix ha respost en entrevistes. El resultat: una injecció de vida i un retorn al sentit comú. Proposo que als instituts d'ensenyament mitjà es dediqui un dia a l'any a Paco Ibáñez. Potser alguna gent no ho sap, però Paco Ibáñez viu a Barcelona, de manera estable, des de fa dues dècades. Des de sempre, Paco Ibáñez ha mostrat públicament la seva complicitat amb la causa catalana, amb el dret a decidir. Però aquest país tan erràtic que es diu Catalunya, probablement, en aquestes hores prèvies a l'acompliment de la profecia, va fluix de gentilesa. Desconec per què, en el Concert per la Llibertat (camp del Barça, 2013), Paco Ibáñez no hi era. El vam trobar a faltar. Són absències o descuits que no ens podem permetre. Per molts anys, Paco Ibáñez.