Cartes a mà

Sotmesos a la tirania de la tecnologia, reclamem que tornin les cartes escrites a mà. Som molts els guillats que supliquem la restitució de la comunicació epistolar. Hi ha qui s'il·lusionava amb l'arribada d'una carta –esperada o no. Solia llegir-la enmig de la pau d'un bosc a la tardor, o al sofà de casa davant d'una tassa de te fumejant. No la llegia, de cap manera, mentre caminava pel carrer provant de no topar amb cap fanal, en un sopar amb més gent o a cops de vibració en una reunió de feina. Les cartes a mà no eren com el Whatsapp i les altres xarxes socials. Eren més íntimes, més pausades, més dignes dels poetes. No suposaven ni la meitat de malentesos i, a més, tenien una pila d'avantatges. Primer, no havies de contestar amb una sola mà mentre orinaves o et rentaves les dents. Necessitaves un suport més gran que el palmell i, a sobre, era degut que no fossis manc. Podies ser mut, però manc, no. Segon, contestaves quan podies, quan tenies una estona per escriure tranquil·lament a un receptor que, gens angoixat, no sabia quan li arribaria la resposta. Però que, tot i així, no s'enfadava ni sospitava. Tercer, t'estalviaves –si no eres un friki de collons– de posar-hi coloraines, folklòriques amb vestits vermells o cagarros somrients amb les pupil·les dilatades. O, el que és pitjor, carones grogues obeses que mostressin el teu estat d'ànim després de cada paraula que escrivies. Com per remarcar-te a tu mateix. Quart, tenies una penyora interessant de la persona que t'escrivia: una cal·ligrafia que, si creies una mica amb la grafologia, podia fer-te endevinar com era la personalitat de l'escrivent, el seu grau de creativitat, el domini del llenguatge, l'amor cap a la llengua i fins i tot la flaire que emmascarava el seu èter en el moment precís de l'escriptura (que podien ser minuts, hores o fins i tot dies). A les cartes escrites a mà hi havia desitjos a llarg termini i records reviscuts. El present se suspenia fins a fondre's. El temps de la carta era un temps absolut, masegat com un xiclet, tàntric. Si volem ser moderns de debò (originals i trencadors) hem d'escriure cartes a mà. I, si pot ser, amb ploma.