Progressisme

Al 1960 l'astrònom Frank Kameny va ser acomiadat del seu treball com a funcionari públic als EUA acusat de ser homosexual. Va portar el seu cas al Tribunal Suprem, que el va rebutjar. Va litigar amb l'administració Johnson durant anys però no va ser fins al 1969 que els drets dels homosexuals varen començar a ser reconeguts. Avui a 20 estats el matrimoni entre persones del mateix sexe existeix. La situació a Europa és similar.

En els primers anys de reivindicació de llibertat sexual aquesta no va tenir el suport de l'esquerra tradicional en ser considerada un moviment burgès, però progressivament i ràpidament l'evolució cultural de la societat ha fet que de la condemna es passés a la tolerància i de la tolerància a la normalitat. L'única oposició seriosa ha estat la religiosa, però l'efecte ha estat menor. L'avançament en llibertats individuals en els darrers anys ha estat molt significatiu. És una conquesta de la cultura on els artistes i intel·lectuals, la literatura, el cinema i les arts hi tenen molt a veure.

En els casos més complexos i difícils, els lligats a qüestions econòmiques, l'èxit ha estat condicionat al suport directe de la política. La lluita contra l'esclavitud no va triomfar fins que els abolicionistes no varen aconseguir el suport del Partit Republicà i del president Lincoln. L'abolició suposava un canvi econòmic important per a uns estats agrícoles on la mà d'obra barata era essencial per al rendiment de les plantacions.

En altres casos en què es tractava estrictament de llibertats individuals, dret de vot de les dones, igualtat d'homes i dones davant la llei, etc., la reforma va ser més fàcil perquè es tractava de qüestions culturals i socials que no afectaven el repartiment de la riquesa. Quan aquesta es veia afectada, jornada laboral de 8 hores, abolició del treball infantil, la lluita va ser eminentment política perquè del que es tractava era d'introduir una igualtat que traslladava beneficis econòmics de la classe social que més tenia a la més desfavorida i això afectava els que estaven més pròxims al poder polític i econòmic. Es tractava d'una batalla política i d'un conflicte d'interessos no limitats al que és social i cultural sinó al que és econòmic.

No va ser als EUA fins als anys 30 amb el New Deal, Wagner Act, que les reformes del mercat de treball varen tenir resposta legal sempre com a conseqüència de vagues i conflictes entre patrons i treballadors. A Europa la força del socialisme present des del final del XIX va tenir conseqüències legals molt abans perquè, a diferència dels EUA, el socialisme no va ser mai considerat com a oposat a la lliure iniciativa consagrada per la Constitució i base de la cultura del país.

El progressisme que impulsa el respecte de les llibertats individuals i la igualtat en rendes i accés a la riquesa ha tingut èxit en les primeres i poc en la segona. Avui el repartiment de la riquesa és cada vegada més desigual després d'uns anys, dels 50 als 70, en què les desigualtats anteriors a la guerra del 14 varen ser significativament reduïdes. Si les llibertats individuals han arribat com a conseqüència de canvis culturals i la moderació de la desigualtat com a conseqüència de conflictes polítics, s'ha de constatar que les nostres democràcies són imperfectes perquè el desequilibri en el repartiment de la riquesa fa que el poder econòmic trastoqui la igualtat dels homes enfront de la llei, no tots som iguals perquè no tots comptem amb els mateixos mitjans...

En teoria és l'esquerra la que fa els canvis socials i polítics i la dreta la que els consolida. Això suposa un respecte per les institucions que si no existeix porta indefectiblement al fet que la dreta reformi les conquestes de l'esquerra i desfaci el camí recorregut. També és possible, ha passat en els últims 30 anys, que lleis socials i igualitàries quedin ultrapassades pels canvis d'escenari econòmic a on les limitacions i reglamentacions aconseguides amb esforç per l'esquerra esdevenen inútils. La globalització ha portat sobre l'escena el capitalisme desmesurat del passat que els poders polítics d'àmbit local no han estat capaços de moderar. Es pot concloure que els canvis culturals són més fàcils que els econòmics però que són aquests des d'una visió marxista, però també pragmàtica, els que suposen canvis polítics i socials més profunds.