Allò nou que ha de néixer
Una de les coses que s'addueixen contra el sistema econòmic actual és l'explotació a què sotmet el sistema les parts més febles
Sembla que som en temps de mudança. Mudança política i econòmica i, per tant, de la política econòmica. L'ortodòxia està a l'Estat espanyol fortament qüestionada, i no en manquen motius; aquest fet, però, no fa bona qualsevol alternativa substitutiva. D'aquí que cregui que aquells que impulsen els canvis, i que no compten de moment amb altre actiu que el de la seva credibilitat personal que els distingeix de la “casta”, s'hagin de pensar molt què prometen. Tenir fins ara inspiradors ideològics –politòlegs de soflamas està bé, és un màrqueting polític més, però això no els fa diferents d'altres–. Quan hom es compromet a un manifest de propostes concretes, toca posar negre sobre blanc perquè allò que es comprometi es faci. Alerta, doncs. Cal finor.
Una de les coses que s'addueixen contra el sistema econòmic actual, que amb la crisi tant ha postergat el benestar de la població més fràgil, és l'explotació a què sotmet el sistema –sempre, en genèric– les parts més febles de la societat. Un exemple és el que recull la pel·lícula de Dos dies i una nit, glossada per molts crítics antisistema. La seva narrativa és la d'aquella treballadora que es vol (i ho necessita econòmicament i clínicament) reincorporar a l'empresa després d'una baixa per depressió i es troba que els companys s'han habituat a fer la feina que ella abans feia a canvi d'un plus de treball que cobren com a paga extra. I l'empresari li planteja que ell no té cap problema a recontractar-la... si convenç els seus catorze companys que renunciïn a l'extra (que tots tenen ja assignada a una “necessitat” pròpia) per fer-li lloc. Uns diuen: la tesi de la pel·lícula és la solidaritat en el repartiment del treball dels guanys de productivitat cap al treball a temps parcial si ho generalitzem. Bé. La noia no se'n surt. La solidaritat, només de paraula, s'esvaeix. Però fixem-nos que l'empresari no fa altra proposta que internalitzar el conflicte: el cost d'oportunitat, l'alternativa perduda, la paga extra, esdevé conflicte entre els propis treballadors, la major part d'ells (alerta: excepte els que compatibilitzen els seus salaris amb ingressos a l'economia submergida) en situació prou precària. Notem també que en cap moment es planteja treballar millor per abaratir preus, poder incrementar el volum de vendes i així fer possible la creació del nou lloc de treball. Tema, per tant, resolt no sé si d'acord amb el sistema (mostrar la duresa de les decisions que toca prendre) o antisistema (la noia ni tan sols en el fracàs pensa en la possibilitat de sindicalitzar-se); segur, però, que es resol “fora” del sistema.
Alguns diran que un exemple d'economia global pro o antisistema, ens el dóna la valoració que es pot fer de l'explotació de l'emprenedor que crea ocupació, ell guanyant 10 sobre la base de pagar 2 al treballador. Treballador, però, que en l'economia del món emergent en què abans treballava, cobrava 1! El pobre està millor, i el ric encara molt millor. Tots dos milloren. Es justifica el canvi? Li demanem al pobre en quina de les dues situacions vol viure? De nou: quin és l'imperatiu moral que pot supeditar aquest win to win per una funció de benestar conjunta que decideixi sobre els límits de la desigualtat? Qui considera això explotació es refereix sovint al fet d'atorgar a un salari que és inferior al que “es mereix”, que no pot ser sinó el valor de la productivitat a la qual contribueix (el valor del producte en la contribució addicional que fa el treballador). Tanmateix, altra vegada notem que aquest principi, prou coherent amb l'economia de mercat (teorema d'Euler, se'n diu), ens diria que en una situació de demanda estancada o d'oferta tecnològicament de baixa productivitat, el diferencial retributiu no quedaria minvat. Imagineu la temptació, posem que per Tots Sants, o en el “Dia de la Mare”, de reforçar contractacions puntuals de mà d'obra amb aquest acord retributiu: el que sigui l'augment de rams venuts gràcies a la plantilla ampliada, pel preu vigent a la floristeria. Seria això explotació?
En resum: si quelcom nou ha de néixer quan la vella política econòmica no acaba de morir (de fet s'hi resistirà!), les propostes dels impulsors d'alternatives econòmiques (que n'hi ha) se les han de pensar molt. Sense hooligans. Recordant que seran jutjats pel seu compliment. Altrament seran també “casta”, per nova que sigui l'aparença.
