Joves pagesos

Parlo amb dos germans que es dediquen a fer cultiu ecològic a l'Empordà, l'un és llicenciat en ciències ambientals i l'altre enginyer agrònom, i fa un parell d'anys van decidir recuperar els conreus familiars que havien quedat abandonats, perquè el seu pare no va voler quedar-se a pagès ni treballar al camp, malgrat tenir propietats. En un primer moment, els dos joves es van plantejar fer un conreu convencional, però finalment han optat per l'ecològic, ja que calia buscar una producció de qualitat que els permetés trobar espai dins el complicadíssim món del consum agroalimentari. Actualment distribueixen cistelles de verdura a domicili: reben les comandes a través del web que han creat, i les reparteixen a clients particulars, botigues i cooperatives. Tenen marges de benefici molt ajustats, treballen a full time i no acaben de trobar el seu lloc en el sector comercial perquè, segons diuen, a hores d'ara les cooperatives de consumidors estan estancades i no acaben de funcionar prou bé (aquest és un tema que implica molta militància, i les famílies que en formen part de vegades se'n cansen). M'expliquen que tenen bastants problemes a l'hora d'aconseguir una parada en algun mercat. Quan els pregunto per quina raó, contesten: burocràcia, instàncies... Entres en llista d'espera... La majoria de mercats de la nostra àrea estan saturats, si tenen assignat un 30% de parades d'alimentació i aquest percentatge ja està cobert, has d'esperar que hi hagi una baixa per entrar-hi. Les poblacions de què parlen aquests nois són les mateixes on s'han instal·lat tots els hipermercats haguts i per haver, del Mercadona al Bon Preu, passant per Carrefour, Lidl o Dia. És xocant que alguns ajuntaments afavoreixin la proliferació de grans superfícies i, en canvi, no incentivin amb més energia els mercats tradicionals. Segur que els consumidors també tenim la nostra part de responsabilitat en la qüestió, perquè la comoditat ens guanya. Com sempre, la raó de fons és econòmica i beneficia les grans empreses alimentàries que gaudeixen de privilegis que els petits productors no tenen. Els dos nois de qui parlo pertanyen a una generació que ha volgut tornar al camp, que ha trencat amb el discurs pessimista de la pagesia tradicional i afronta la feina amb ganes i, sobretot, amb coneixements i tecnologia. Alguns combinen l'agricultura amb treballs temporals i hi ha també un percentatge significatiu de joves que voldrien formar part de la pagesia, però que no tenen terra ni maquinària, dos factors clau per dedicar-se a l'ofici. En aquests casos, existeixen ben poques opcions per obrir-se camí. Si bé hi ha iniciatives relativament reeixides com l'Escola de Pastors de Catalunya, creada el 2009 dins el Projecte Grípia, que ara mateix s'estén per tot el territori rural català, falta una política agrària més activa. En aquest moment, el món agrícola les passa magres, sobretot per l'impacte del veto a Rússia que ha afectat molt el sector, especialment els productors de fruita, verdures, i els de carn i llet. Un cop més, l'actuació insuficient –per no dir irresponsable– de la Comissió Europea i la inoperància de l'Estat espanyol ajuden ben poc a resoldre el tema. Tanmateix, la generació de joves que vol reprendre la feina al camp no busca cap arcàdia perduda, no és nostàlgica ni happy flowers, ben al contrari, es mostra crítica, lluitadora, convençuda; ha decidit fer-se pagesa i ramadera per viure d'una altra manera, per ser amo d'ella mateixa. Una decisió anàloga a la que ara mateix viu el nostre país.