Opinió

La tardor a París

Hi ha alguna cosa de modianesc, en aquesta reconciliació meva amb l'autor: havia de trobar una obra d'ell, a preu de saldo, a la seva ciutat d'adopció

He pas­sat dos dies i mig a París, acom­pa­nyat de la meva filla. Un breu viatge que tenia, per a mi, alguna cosa de simbòlic: el fill gran ja no té gaire interès a accep­tar les meves esporàdiques invi­ta­ci­ons viat­ge­res (és llei de vida, i ell ha tro­bat millor com­pa­nyia que la meva), i la petita –dis­set anys– encara segueix, sobre­tot si es tracta d'un lloc com París. Però això s'acaba, i cal apro­fi­tar-ho. A mesura que un es va fent gran, s'ha d'apro­fi­tar cada opor­tu­ni­tat, perquè tot, abso­lu­ta­ment tot, s'acaba. D'altra banda, si escric que ha estat un viatge simbòlic, és perquè tinc la pre­tensió, pot­ser vana, que, quan la meva filla pensi en mi un cop jo ja no hi sigui, recor­darà aquest segon –brevíssim– viatge pari­senc que vam fer ple­gats un dia.

La tar­dor, a París, té, com aquí, aires de bonança: cap indici de clima con­ti­nen­tal. Com que el nos­tre hotel era a tocar de l'ajun­ta­ment, les pri­me­res hores vam dedi­car-les a pas­se­jar per la roda­lia de Notre-Dame. A la riba esquerra del Sena, en una de les poques para­des de bou­qui­nis­tes que vam tro­bar ober­tes a aque­lla hora del mig­dia de diven­dres, vaig adqui­rir una novel·la de Modi­ano: De si bra­ves garçons (1982). He estat crític amb el premi Nobel al francès. Com ho he estat amb la majo­ria de nobels de lite­ra­tura recents, amb excepció del de Var­gas Llosa. Però aquesta novel·leta m'ha fet recon­ci­liar amb la lite­ra­tura de Modi­ano, que res­pon, del pri­mer títol a l'últim, al con­cepte de quête –això és, de “recerca”. Totes i cada una de les seves novel·les són exer­ci­cis de recerca de la memòria. En aquesta, el nar­ra­dor va evo­cant els diver­sos com­panys de l'inter­nat de Val­vert, als afo­res de París, que, als anys cin­quanta, aco­llia nois els pares dels quals no se'n cui­da­ven prou. M'ha trans­por­tat al Modi­ano de Diu­men­ges d'agost, la pri­mera novel·la que vaig lle­gir d'ell, pel Nadal de 1986, i que em va fer molt fan seu (anys després, altres obres seves m'han dei­xat, en el millor dels casos, indi­fe­rent: com és ara Un pedigrí, que només l'esno­bisme o el gre­ga­risme d'alguns crítics pot arri­bar a con­si­de­rar ja no una obra mes­tra, sinó una obra remar­ca­ble).

Hi ha alguna cosa de modi­a­nesc, en aquesta recon­ci­li­ació meva amb l'autor: havia de tro­bar una obra d'ell, a preu de saldo, a la seva ciu­tat d'adopció. Pro­ba­ble­ment, Modi­ano és qui, en els últims qua­ranta anys (la seva pri­mera novel·la data del 1968), més i millor ha con­ver­tit en lite­ra­tura la capi­tal de França. A París, la meva filla volia visi­tar alguns dels esce­na­ris en què Woody Allen va fil­mar Mid­night in Paris. Ens vam arri­bar al cafè Poli­dor, i ens vam retra­tar davant la porta tan­cada (era diu­menge al matí). Jo m'hau­ria esti­mat més visi­tar el barri de Mon­ceau, on ser­via aque­lla fle­quera de la pel·lícula de Roh­mer. Vam pas­se­jar molt pel Marais, un dels bar­ris més exclu­sius, com es diu ara. A la plaça de Vos­ges, vam fer cua per entrar a la Mai­son de Vic­tor Hugo, dis­sabte a la tarda. Després d'espe­rar una estona, i de no haver de pagar res, vam assis­tir a un espec­ta­cle ines­pe­rat: el d'un actor que va ofe­rir un monòleg intel·ligent, bri­llant. Par­tint d'Hugo, anava repas­sant tot de temes, i des­co­brint con­ne­xi­ons insos­pi­ta­des i hila­rants entre els diver­sos assump­tes: els bisons, els llops, Vivaldi, Parmènides, el buit i la matèria, l'ou i la gallina... Em van venir al cap les dar­re­res fra­ses que havia lle­git de la novel·la de Modi­ano: “Amb l'edat, cal reconèixer que no repre­sen­ta­rem per­so­nat­ges impor­tants, sinó només com­par­ses”. Pot­ser sí. I és trist, que sigui així.

El Barri Llatí i el del Marais, al cor de París, són també harmònics esce­na­ris en què la bella tipo­gra­fia hi gau­deix d'una esplèndida repre­sen­tació. El bon gust cal·ligràfic hi és per­tot: al tovalló de paper del bis­trot, al rètol de la botiga (sobre­tot lli­bre­ries, al Quar­tier Latin), fins i tot en pin­ta­des públi­ques. N'hi havia una, que vam foto­gra­fiar, que deia L'urgence de pren­dre son temps. Com m'ha pas­sat amb Modi­ano: calia que jo trobés el temps i l'opor­tu­ni­tat neces­sa­ris per tor­nar-lo a esti­mar una mica més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.