El país que arriba
Ha estat dificilíssim, fa anys i panys que intentem assolir una majoria social sòlida i decidida, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, a les portes d'un dia determinant en el qual tinguem ben clar què vol el poble de Catalunya en el seu conjunt. Som a l'avantsala d'unes eleccions que seran memorables, on tindrem l'oportunitat de posar sobre la taula unes xifres concloents i clares. Properament, serà l'hora de la veritat, el moment de comptar-nos i d'extreure'n conclusions, de saber si tot aquest moviment popular amb tres manifestacions durant tres 11 de setembre extraordinaris i amb la votació majúscula del 9 de novembre, es concreten en dades electorals, en el múscul polític que cal per seguir avançant i ara ja sí, finalment, definir amb precisió on som i on anem.
És complex, evidentment que n'és de complex posar-se d'acord, sumar i crear sinergies. I molt. És complicada la unitat d'acció, perquè cadascú ho veu a la seva manera, perquè cadascú té les seves prioritats, els seus interessos i anhels particulars, però ara ens cal buscar la màxima eficiència i els partits polítics i la societat civil que
volen tirar endavant aquest procés, s'han de posar d'acord en allò essencial, perquè no fer-ho ens porta a la
indefinició, a allargar-nos, a cansar-nos. És complex, però també ho era arribar fins aquí, després de mil batalles, de mil entrebancs i de mil problemes i disputes. Sí, hi som, hem arribat molt lluny, però siguem sincers, arribar molt lluny no serveix de gran cosa, ja que allò substancial és arribar al final, cloure les etapes i ara, som a les portes d'un dia determinant i és l'hora de teixir el futur. És el moment d'enfilar de nou l'agulla, de vestir-se de dia transcendent, de saber que s'escriuen moments irrepetibles. Arriba una nova etapa.
El país que arriba és una Catalunya que es mullarà i dirà les coses pel seu nom, on els seus ciutadans podran votar si volen o no la independència, podran fer-ho d'una forma poc convencional, i no és convencional perquè això, el fet de votar sobre una cosa com la independència, se sol fer en referèndums i no en eleccions, però per ara, siguem honestos, aquesta és l'única manera de poder-ho dur a terme. El país que arriba és un poble ple de matisos i d'opinions a vegades confrontades però pacífic, un país plural, un país majoritàriament decidit a decidir, que sap que decidirà, com no pot ser d'altra manera, i que ho farà ben aviat. El país que arriba té pressa i té càlcul i la suma d'aquests factors el fan versemblant, perquè és fill del seny i la rauxa, de l'esperit català projectat cap al demà. És cert que no sabem exactament què passarà si els catalans prefereixen la independència, però també és cert que no sabem què passarà exactament si hi voten en contra. Vivim en un món canviant on les incerteses cada vegada, ho vulguem o no, tenen més protagonisme. Senzillament, hem d'escollir allò que creiem que més ens convé i el país que arriba serà, per tant, un país adult, fill de les seves decisions lliures. Ara, s'acaben les excuses, les demores, ja s'han acabat segurament.
Arriba una nova etapa, il·lusionant per a molts i preocupant per a molts d'altres, així que calen passos ferms, tanta transparència com sigui possible, dosis grans de generositat, ser didàctics internament i internacionalment, molta fermesa, conviccions arrelades, projecció de futur i esperança, molta audàcia, perquè el país que arriba ja és aquí i no podem fallar.