El ‘big bang' català
El que el president Mas va presentar dimarts no va només ser un full de ruta cap a la independència, de passada va deixar anar unes quantes bombes termonuclears de 100 megatones de potència (m'he assessorat i puc assegurar que són les més mortíferes), que, si finalment s'activen, faran volar pels aires l'actual sistema de partits polítics a Catalunya.
Aquí hi ha la clau de la proposta, perquè en la resta, senyores i senyors, ja estem tots d'acord: l'objectiu final és la independència. Sembla mentida, el catalanisme tants anys embrancat en batalles sanguinàries, en les quals no es volien ferits, i ara resulta que sobre el què, sobre la visió, que diria un executiu d'empresa, la unanimitat és total. Temps de dol, aquest 2014, no només per la tercera via sinó també pel catalanisme. Descansin en pau. Ja som tan sols catalans que busquem la manera, l'escletxa, per aconseguir, jurídicament, de viure, el que avui és ja una realitat viscuda –i viscuda amb alegria–: Catalunya ja s'ha separat d'Espanya.
En aquest moment, són irrellevants les forces del no. S'han convertit en un forat negre. La defensa a ultrança de l'establishment a Catalunya i de l'statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s'esforcen –i a fe que s'esforcen– des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa. Sempre han estat amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça el puente aéreo per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que la decadència progressi fatalment.
I vet aquí que contra el cinisme de l'establishment disfressat d'ovella moderada o actuant a cara descoberta en la versió apocalíptica d'una Aramís Fuster unionista desbocada (per exemple, el Sr. Gómez de Liaño en un dels articles més repugnants que s'han pogut llegir a la premsa escrita, a El País, la setmana passada, titulat Contra el veneno i que no només ens titllava de nazis, sinó que a més a més exigia prohibir-nos la llibertat d'expressió i associació), contra el no, en definitiva, s'alça l'esperança de la radicalitat. De la radicalitat democràtica i de donar la veu al poble, autèntic baluard del procés. El big bang de la proposta del president afirmaria que són aquestes dues idees.
Normalíssim. O és que algú es pensa que podrem aconseguir la independència fent les coses com sempre? O és que hem arribat fins aquí fent les coses com sempre? O és que si volem canviar el món en 18 mesos ens podem permetre el luxe de l'error de fer les coses com sempre?
Però alerta, perquè les CUP fa anys que ho practiquen, això; i ERC ha estat incloent independents en les seves llistes darrerament. Per tant, si ara s'hi suma Convergència, no estem de nou davant d'un altre punt comú de trobada?
I aleshores, si compartim l'objectiu i compartim la manera d'aconseguir-lo (construït al voltant del full de ruta i dels informes del CATN), realment què ens separa? Què impedeix que el lema de la campanya d'Ara és l'hora, això és, “urnes, unitat i independència”, es porti a la pràctica?
Fer volar pels aires l'actual sistema autonòmic català és la porta d'entrada al país nou. Un dels pensaments de Goethe recollits en un llibre editat per la Generalitat de Catalunya per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l'impossible.” Ja portem uns quants impossibles convertits en possibles, en el procés; ara en toca un altre. És la gràcia del moment històric que vivim.
El resultat del ‘big bang', això és, la fusió de polítics i societat civil proposada, paradoxalment, acaba fent desaparèixer els noms de la llista, que gairebé queda en blanc amb una única línia escrita, talment convertida en una papereta de vot, on hi posa: “Sí, vull que Catalunya esdevingui un estat independent.” Aquest és el resultat del big bang, l'únic que permet tornar al punt de partida, el que hauria d'haver estat, és a dir, a fer un referèndum. No era això el que unia tots els partits pel dret a decidir? Es tracta de votar sí o no a la independència. Votar l'ideal, el projecte de país nou. I executar-ne el resultat.
