Un Mas constituent?

“No es pot fer una truita sense trencar l'ou.” En un procés constituent equivaldria a dir que sempre inclourà algun acte antijurídic en relació amb l'ordre jurídic del qual el procés es distancia. En general implica pensar en l'eventualitat d'obviar els procediments establerts per a la reforma, perquè es parteix d'entendre que el poder constituent que va donar com a resultat la Constitució prèvia, per alguna raó ja no és vist com legitimat per entomar les transformacions necessàries. Podríem discutir sobre la correcció jurídica d'aquesta argumentació, però fóra en va, perquè el procés constituent juga sempre en la lliga de les qüestions fàctiques, és a dir, sols si al final dóna llum a una nova Constitució s'evidencia que ha existit un tal procés; altrament es quedaria en mera subversió de l'ordre jurídic establert, visió en la qual jugaran les institucions centrals de l'Estat fins a l'últim instant de la partida, i raó per la qual ara mateix el president i alguns altres membres del govern català són objecte de querelles.

Qui vol mantenir Espanya com unitat (en el fons dels fons perquè alguna vinculació sentimental hi té) ha pensat fins i tot en el fet d'introduir en el text de la Constitució espanyola, mitjançant una reforma, el dret a l'autodeterminació, per tal de donar una sortida al problema polític actual: quedar-se lliurement sense dubte seria l'opció per tanta gent que l'ha abandonada pel fet de no sentir-se'n en el camí que ens ha dut fins aquí on s'han perdut de forma massa evident el necessari respecte i les formes. Jo m'he manifestat més d'un cop en aquest sentit (aquest era de fet l'ideari d'Alternativa de Govern, arrelat sobre el principi de la lliure associació dels pobles que integren Espanya). Però la manca d'intel·ligència emocional ha deixat un espai fràgil per a la que sense dubte fóra la millor opció des del punt de vista econòmic, social i fins i tot polític, més encara quan clarament s'ha palesat per totes bandes que és l'altra part d'Espanya la que, un cop segregada Catalunya, romandria econòmicament inviable; una circumstància que fa aparèixer Catalunya com el ric que es vol desempallegar del parent pobre, tot i haver quedat clar que les condicions de la solidaritat eren clarament abusives en comparació amb qualsevol altre estat compost.

L'espai per A una reforma constitucional és, doncs, políticament estret i complicat, perquè apartat per indefensable l'argument de qui diu que no estem en democràcia, el cert és que la qualitat democràtica del sistema és millorable, i que, tot i millorada, no solucionaria el fet palmari de la molt diversa consistència de la idea d'Espanya a Girona i a Àvila després de 30 anys de relat educatiu disjunt; i de la més que feble idea d'Espanya que en el fons existeix en el conjunt de l'Estat, on quasi mai s'ha aixecat amb orgull una rojigualda anímicament tacada per quaranta anys del seu ús al servei de Francisco Franco.

Així les coses, la tasca titànica del president Mas consisteix a hores d'ara a aconseguir a la vegada dues coses: en primer lloc, que qui comandi les properes etapes polítiques no sigui gent amb presses (i per això els avisos a ERC, ANC, i experiments varis d'esquerres sobiranistes, que ni la “llista de país” romandrà gaire en política, ni hi haurà procés sense àmplies majories polítiques amb voluntat constituent); i en segon lloc, que es visualitzi que la clau d'aquest procés la té la gent, perquè sense albirar-se netament que al bloc sobiranista (ampli) el seguirà una majoria social contundent (molt, afegiria jo), el viatge no té cap sentit i no hi haurà eleccions. L'empresariat pot estar tranquil: governa qui té més seny que rauxa, la fórmula qualitativa d'un hipotètic Mas constituent.