“«Por los próximos cien años juntos»”

Aquest cap de setmana el PP ha volgut fer un acte de força i recuperar el seu mercat espanyol molt malmès després del 9-N. La marca PP que supura de corrupció per totes bandes, aguantava mitjanament bé, però la tebiesa de Mariano Rajoy durant la consulta catalana i la tardança en aparèixer per negar allò que ha vist tothom, va indignar l'Espanya més profunda i els opinadors i les editorials de tots els diaris s'han unit fins al punt que les dretes i les esquerres s'han confós per denunciar l'immobilisme de Rajoy. Cap no demanava propostes, simplement demanaven acció. Ni tant sols la utilització partidista de la fiscalia i les tres querelles no han atenuat les crítiques. Necessitaven més contundència per calmar les seves ànsies de domini colonialista. Així doncs, hem de situar tota aquesta exhibició popular a Barcelona com un intent de recuperar vots a Espanya, perquè des que es van passejar per l'Estat espanyol demanant signatures contra Catalunya ja van donar per perdut el mercat català. Simplement ara Catalunya els és un instrument per recuperar el vot espanyol.

Espanya i Catalunya s'han allunyat emocionalment fins a la distància de la irrecuperació. És a dir, hem passat aquell punt crític del no-retorn llevat que es vulgui forçar-lo i assumir un nivell molt alt i desconegut de destrosses.

L'argument de força dels populars és que gràcies a Espanya i a la seva aportació de més de 30.000 milions d'euros, Catalunya funciona. És una tesi que la repeteixen sovint, mirant molt més el seu públic objectiu espanyol que no pas el català, perquè aquí tots sabem fer números i tenim prou informació solvent per desmuntar aquesta gran estafa, que és un finançament insuficient amb un altíssim dèficit fiscal de 16.000 milions d'euros anuals, i per cobrir mínimament els costos del dia a dia, hem d'apel·lar al FLA, que és un crèdit amb interessos. I que ens ho presentin com un avantatge de viure junts és per arrencar a córrer. Només cal veure les reccions duríssimes d'Extremadura o d'Andalusia quan algú insinua la possibilitat d'un nou sistema de finançament autonòmic, una reforma que per llei s'hauria d'haver fet però que el PP no la farà pel cost electoral que tindrien.

Es fa difícil d'entendre com aquests espanyolistes han portat el país a tal extrem que qualsevol possible aparença d'una mínima concessió a Catalunya els suposaria una revolta. I ara són esclaus de la seva llarga trajectòria anticatalana que els incapacita fins i tot per a una petita obertura de negociació. Ha triomfat l'aznarisme “una acció molt clara” contra l'independentisme, és a dir: testosterona.

Això que en política costa d'entendre, però és possible, el que encara em costa més d'entendre és que els empresaris es juguin alegrement part del seu compte de resultats i de vendes per una posició política. Vagi per endavant que sóc antiboicots per convicció, però com que el món és com és, avui, si jo fos Josep Lluis Bonet, president de Freixenet, no hauria fet mai aquest l'anunci que ha fet si no és que ell, per ideologia, entengui que està molt bé fer-lo. No veig gens aconsellable que per vendre un producte se n'hagi de fer publicitat amb un missatge polític o religiós, ho veig contradictori. I em costa de creure que amb l'experiència de tants anys de Freixenet de fer grans anuncis nadalencs, hagi estat un fet no volgut. Qualsevol publicista sap que posar atributs religiosos, polítics, ètnics... a una marca és perjudicar-la. Podria acceptar que l'anunci de Freixenet, en altres moments i sense que el Sr. Bonet tingués el passat de declaracions que té, podria ser un encert, perquè un desig d'estar junts en els pròxims cent anys, en principi, no és un missatge negatiu, sempre que les companyies siguin volgudes i agradables.