Raïm agre

L'estat mental conegut com a dissonància cognitiva –descobert el 1957 pel psicòleg social nord-americà Leon Festinger– sembla fet a mida per explicar la política espanyola, ara i abans. Per descriure aquest trastorn, Festinger solia fer servir la faula d'Isop de la guineu i el raïm: una guineu es fixa en un raïm sucós que penja d'una parra molt alta. Com que no pot arribar al raïm, acaba girant-s'hi d'esquena amb l'excusa inventada que el raïm deu ser agre i que, per tant, no val la pena menjar-lo. És a dir, tergiversa la realitat per justificar la pròpia impotència.

Des de fa tres anys, els de La Moncloa no fan altra cosa: com que una part important de la població catalana no s'està comportant com esperaven, fan veure que no passa res de res i que, per tant, no cal encarar-se amb la realitat principatina, sinó amagar-se darrere d'una Constitució desfasada en mítings tancats al Grand Marina (tot demostrant una impotència autoinduïda que no té res a envejar a la de la guineu de la faula). Però potser la mostra més sorprenent de la dissonància cognitiva madrilenya és la que demostren els del PSOE quan parlen de la seva “reforma federal”, que només es pot implementar, diuen, si garanteix “la igualtat de tots els espanyols”. És a dir, res de federalisme asimètric. Però fa 33 anys que Espanya és un estat federal asimètric en què tots els espanyols no són pas iguals: Euskadi gaudeix d'una autonomia fiscal (IRPF, IVA, IAE...) que l'ha convertit, a tots els efectes, en una entitat federal dins d'Espanya. L'única. La “igualtat dels espanyols”, doncs, és un mite, una mentida mai no confessada. Si es confessés, també es podria admetre la possibilitat de negociar un referèndum –o el que fos– amb Catalunya. Quina llàstima, doncs, que els partits madrilenys majoritaris mai no ho faran, en tot cas, a causa de l'anticatalanisme de saló que ells mateixos han fomentat arreu d'Espanya per raons electorals i fins i tot sentimentals. Una realitat que també fan veure que no veuen.