La data

Tant els partidaris de la llista única com els de les llistes separades sota el mateix paraigua tenen arguments raonables i sòlids per defensar els seus punts de vista. Són posicions diferenciades que parteixen, en la majoria dels casos, d'interpretacions de la realitat condicionades per l'espai des del qual aquesta realitat s'interpreta. Però en qualsevol cas el debat d'aquests dies és saludable, ens permet parlar de les formes però també dels fons; ha fet que s'exhaurissin les localitats de les conferències polítiques i ens ha deixat arguments i metàfores enginyoses, com ara aquella d'Alfred Bosch que diu que s'agafa més arròs amb una forquilla que amb una agulla.

Però deixant les disquisicions sobre com han de ser les llistes, si hi ha una cosa que comparteixen tots els independentistes partidaris d'una i altra fórmula és la voluntat inequívoca de votar com més aviat millor. No he sentit encara cap independentista que digui “vull una llista unitària i, si no n'hi ha, no vull votar” ni tampoc he sentit ningú que digui “vull llistes separades i, si no n'hi ha, prefereixo que no votem”. Així doncs, no s'entén que no estiguem reclamant en primer terme que es compleixi un objectiu polític que aplega tant consens i tan transversal com la necessitat d'anar a les urnes com més aviat millor per poder deixar un mandat democràtic, i per tant no s'entén que aboquem tanta pressió sobre Junqueras per la llista única i tan poca sobre Mas perquè posi la data.

Si tinguéssim data podríem fer un calendari. I sabríem quin dia es dissol el Parlament. I podríem determinar, per exemple, si val la pena o no aprovar uns pressupostos pel 2015. I sabríem de quant temps disposem per posar-nos d'acord en la fórmula per presentar-nos a les eleccions i en el programa. Com bé ensenyen les escoles de negocis –i la praxi– tenir un deadline és la millor manera que es desencallin els debats. Què esperem?