La columna
Salamanca
Tot el que ens ve del govern de Madrid és fet amb menyspreu i malvolença. Cap ganes d'agradar, ni de seduir-nos per mirar que ens quedem, ara que estem a punt de marxar. Un mal rotllo absolut: tot són burles, amenaces i raons. L'última humiliació, els papers de Catalunya a Salamanca, els papers de la dignitat, tantes vegades reclamats, tantes protestes fetes perquè ens els tornessin. Són documents que la dictadura franquista va robar, espoliar, confiscar als seus legítims propietaris, i encara es pensen que tenen dret a tenir-los i a retenir-los, i els van deixant anar, perquè no tenen més remei, i a cada paper que envien és com si els arrenquessin tots els queixals. De fet han volgut impedir que els tinguem nosaltres fins i tot per la via judicial, que és la via que més els agrada, molt més que els pactes i les enteses. Han anat tornant els papers –cartes, documents, cartells, llibres, fotografies...— sempre amb comptagotes i de mala manera, a contracor. L'última tramesa va arribar la setmana passada, al vespre, sense avisar, quasi d'amagatotis, després d'esperar qui sap el temps, sense que hi hagi cap raó que justifiqui per què no els han tornat abans. Cap raó, no cal dir-ho, que no sigui el domini, la humiliació, el sofriment. Si us els hem de tornar, deuen dir, us els tornarem quan a nosaltres ens roti... A mi em recorda un divorci de mala fe en què la divisió de béns es fa d'una manera agressiva, per força, amb ganes de fer-se la punyeta...
El Ministerio ja dóna per complerta la llei del 2005 i assegura que aquest enviament és l'últim que quedava pendent. Però encara no hi és tot. Per la Comissió de la Dignitat, encara falta documentació, que es queden perquè sí, unilateralment, amb l'excusa que aquests últims papers no es podran tornar als seus propietaris perquè ja són morts. Però són els nostres morts, i volem els seus papers aquí, per preservar amb la dignitat que es mereixen la seva memòria.