Catalunya vista per un anglès
Fa uns dies vaig assistir a la conversa pública entre dos historiadors: un que contestava –John H. Elliot– i un altre que preguntava –José Enrique Ruiz-Domènec–. Interessant i viu, el diàleg va recaure en alguns del temes que Elliot tracta, més extensament, en el seu llibre History in the Making, reflexió sobre l'estudi de la història des de la perspectiva que li donen més de seixanta anys dedicats a la investigació. Elliot va conèixer Espanya l'estiu de 1950, al concloure el seu primer curs de llicenciatura, i l'any 1953 es va instal·lar a Barcelona per investigar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i, de pas, aprendre català.
Va ser llavors que Elliot, un anglès tan curiós com ponderat, va començar a captar que la complexa naturalesa de les relacions entre Catalunya i Castella, des de la unió de les Corones de Castella i Aragó a finals del segle XV, constituïa una clau fonamental per entendre no tan sols la història de Catalunya sinó la d'Espanya en el seu conjunt. Castella, al cor de la península Ibèrica, arribà a ser la regió dominant en el segle XVI, però Castella no era Espanya, encara que en ocasions les actituds de la classe governant castellana donessin la impressió que consideraven Espanya i Castella com a entitats polítiques intercanviables. L'arrogància d'un poble que havia arribat a considerar-se predestinat per dirigir un imperi va despertar un immens ressentiment en altres llocs de la península. Un català del segle XVI al·legava que els castellans “volen ser absoluts, i tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tan poc, que sembla que són ells sols vinguts del cel i que la resta dels homes és lo que és eixit de la terra”.
Les seves investigacions del segle XVII hispànic i els seus viatges per la península feren comprendre a Elliot la perdurable diversitat d'una Espanya en què el règim del general Franco feia tot el que podia per imposar una uniformitat centralitzadora. La qual cosa li va fer veure alguns paral·lelismes sorprenents amb la política del comte duc d'Olivares tres segles abans. I fou llavors que va començar a pensar que la història d'Espanya semblava consistir en un conflicte sense fi entre la diversitat inherent del país i una pressió insistent des del centre per la unitat. Per un cantó hi havia els territoris de la Corona d'Aragó, les províncies basques, Navarra i, entre 1580 i 1640, Portugal, i, per un altre, una administració central compromesa durant segles amb la defensa d'interessos dinàstics o estatals i d'un conjunt de valors que ella mateixa es considerava destinada a defensar per designació divina. La sensació de ser una nació escollida –conclou Elliot– va ser pels castellans una font d'agressiva autoconfiança, que, no obstant això, es va agrir quan les coses començaren a anar malament i la missió trontollà i semblà que estava fracassant.
L'enfrontament al segle XVII entre el Principat de Catalunya i el govern de Felip IV a Madrid mostrà a Elliot, en un sol fet, aquesta tensió contínua i mai no resolta entre la unitat i la diversitat. Però, al mateix temps, va escriure La revolta dels catalans amb la determinació d'alliberar la història de Catalunya del segle XVII de les mans de la mitologia nacionalista. Avui, mig segle després, pensa que va aconseguir l'equilibri adequat, si bé reconeix que els historiadors catalans de la nova generació, amb el ressorgiment de formes més radicals de nacionalisme català, han vist un biaix anticatalà en el llibre i l'han criticat per escriure'l des del punt de vista d'Olivares.
Elliot admet que, si l'hagués escrit avui, el resultat hauria estat una mica diferent. Però això no obsta perquè es mantingui ferm en la seva convicció que les conseqüències d'aferrar-se amb excés a un passat inventat o distorsionat poden conduir al desastre amb massa facilitat. “En mans de polítics sense escrúpols –escriu–, (...) la manipulació d'una història nacional construïda sobre el mite es converteix en un instrument per mobilitzar la població en defensa d'una causa equivocada.”
