Seguretat

Ben aviat farà un mes que una persona es va introduir al recinte dels lleons del parc zoològic de Barcelona, amb el resultat previsible i prou conegut. Es va desfermar llavors una intensa polèmica sobre si les instal·lacions eren prou segures.

Jo no me'n sabia avenir. Més segures? Home, si jo salto una tanca –que es posen justament per això, perquè ningú no les salti– i fico el braç a la gàbia del tigre, després no em puc estranyar si passa el que passarà amb tota seguretat. ¿I, després de saltar la tanca, encara diré que la culpa no és meva, sinó del zoo perquè no té prou mesures de seguretat? Doncs és igual. Segurament, la institució hi posarà tanques més elevades.

Amb això de la seguretat passa com amb la corrupció. Si algú vol saltar les tanques, o incomplir les lleis, ho farà. No importa com d'altes siguin les tanques ni com d'estrictes siguin les lleis.

És una característica pròpia d'aquest temps que vivim: tenim, si més no als països occidentals, molta més seguretat que no pas la que hi havia fa un segle. Ara, per posar un exemple, és molt més difícil morir-se d'una infecció que fa un o dos segles, que era causa d'autèntiques calamitats. I, malgrat això, molts tenen la sensació de viure en un món cada cop més insegur i amenaçador.

Un cop vaig llegir en un llibre –n'he llegit molts, ara no facin un acudit fàcil– una reflexió d'un neuròleg estudiós de la formació del cervell humà. Afirmava que la llibertat consisteix en la capacitat d'obeir les nostres pròpies ordres. Llavors ja no cal apujar tanques ni endurir lleis.

Ves per on, és un discurs d'una enorme vigència. Des d'Espanya ens venen la idea –i aquest any encara ens la vendran més– que els catalans som contraris a la llibertat per no sé quina Constitució. Ja m'he avorrit de sentir-ho. I resulta que no: la nostra seguretat, el nostre futur com a país, depèn de la llibertat. La nostra.