La transició invisible

El passat cap de setmana, i amb motiu de l'aniversari del referèndum de la Constitució espanyola, vam llegir moltes opinions i balanços. Algun titular cridaner a l'estil de “més sola que mai” i alguna revisió de conjunt que tractava d'impugnar la idea de l'èxit i, sobretot, de la bondat del procés dels anys 1975-1981. El concepte de democràcia enganyosa o tramposa s'ha obert camí entre els comentaristes, els politòlegs i, fins i tot, els historiadors. Després d'haver-se'n servit durant més de trenta-cinc anys i d'haver-la considerat un marc plausible, ara resulta que el problema no és l'actual situació política i la conjuntura estrictament contemporània, sinó que el problema és una mena de pecat original que, en realitat, desvirtua la Constitució i tot el marc democràtic que es va establir un cop superats els llastos de la dictadura franquista.

Tenim, així, d'una banda, els que no la van votar per edat, que a hores d'ara ja són un gruix molt important dels ciutadans de fins, com a mínim, cinquanta anys. En aquest cas, l'argument de l'edat és rellevant, però en termes estrictes no ho hauria de ser si, com passa en la majoria de les constitucions de les democràcies del món, els textos s'haguessin actualitzat al ritme dels canvis socials i polítics que s'han fet evidents i que han posat en entredit aspectes generals o parcials de la Constitució espanyola.

Tenim, també, les persones i grups que, tot analitzant el comportament del text constitucional i del sistema de partits i l'organització territorial d'Espanya que se'n va derivar, li fan una esmena a la totalitat com una eina de democràcia imperfecta, al servei de les oligarquies franquistes no liquidades, i al servei d'un pacte de l'oblit i la desmemòria que hauria tancat en fals les ferides de la Guerra Civil. Alguns d'aquests hi afegirien arguments nous i, alhora, tan vells com les històriques lluites socials que desmunten les injustícies i el foment de les desigualtats inherents a l'economia capitalista. Tornen, ara, velles fórmules de la lluita anticapitalista que els anticapitalistes dels anys seixanta i setanta van abandonar per pragmatisme o per decantament.

En el marc general espanyol encara hi ha els que consideren, específicament, que els dos principals partits del sistema vigent, ara en franca davallada, es van blindar darrere el pacte constitucional per impedir qualsevol actualització i adaptació, i en van fer un baluard dels seus interessos partidaris o d'hegemonia social.

Finalment, ens hem de referir al marc català i al context del dret a decidir, entès com la voluntat d'un referèndum amb totes les de la llei, que aclareixi quina és la composició de la societat catalana amb relació al vell plet català que fa cada cop més impensable i més impossible un encaix amb Espanya. Aquí hi trobem un gruix important de gent que, tant si en el passat hi havia cregut com si no, ara considera que la Constitució està liquidada pels que s'hi refugien i la manipulen i interpreten contra el més elemental sentit democràtic.

Ja es veu ben clar, doncs, que a la Constitució espanyola li queden pocs defensors, i que aquest són, en la majoria de casos, defensors espuris que mai no hi havien cregut i ara ho fan per estricta conveniència.

Amb perspectiva històrica, però, hem de dir que el model de la transició va servir per superar, amb la pressió popular acompanyant i empenyent, el franquisme, i per retornar les llibertats individuals i col·lectives que el franquisme havia liquidat impunement. El gran tema és analitzar per quin motiu s'hi van repenjar, de forma acomodatícia, les forces polítiques fins al punt de malmetre'l, gairebé irreversiblement, petrificant-lo i mitificant-lo.

Finalment, em sorprèn molt que de tots els processos engegats el 1977 i el 1978 quedi aparcada, en uns llimbs incomprensibles, la que jo anomenaria “revolució municipalista”, de la qual no s'ha escrit ni una línia a les cronologies que s'han publicat aquests dies, i que només mereix referències escadusseres i imprecises en tots els llibres d'història, incloses les síntesis d'èxit més recents.

Ara que s'acosten eleccions municipals és hora de fer justícia i de deixar constància que si en alguna matèria la democràcia contemporània ha deixat avenços radicals i irreversibles és en el terreny local, amb polítiques reformistes que han canviat la qualitat de vida i les prestacions de la immensa majoria dels ciutadans.