L'acord

Em sembla que la notícia de la conferència de Miquel Iceta és l'espai que el PSC ha deixat a CiU perquè pugui abanderar la causa del referèndum acordat amb l'Estat, en unes eleccions generals. El referèndum acordat podria donar cos al nou nacionalisme del peix al cove. El fet que la proposta fos defensada per Pere Navarro en les eleccions del 2012, no treu que no es pugui reutilitzar en un escenari diferent. Quants patriotes recorden que la llista unitària va ser ignorada amb un agre menyspreu quan la va proposar Solidaritat el 2010 i el 2012? Poc abans del 9-N alguns polítics i analistes deien que Mas no podia fer un altre Arenys de Munt. Doncs bé, el sol fet de repetir l'esquema de les consultes populars ha servit per revifar la posició de CiU i per començar a col·lapsar el procés. La reutilització de les idees agosarades dóna rendiments segurs, en el marc autonòmic, perquè quan el sistema ja té l'antídot es poden explotar sense perill que res canviï. Les plebiscitàries, tal com es plantegen, vénen castrades per l'obsessió de la unitat i de la corrupció. I també pel tumultuós final del 9-N. Cada vegada que algú insisteix que Mas i Junqueras s'han de posar d'acord, el fantasma de Podemos creix. Junqueras ha quedat atrapat en la lògica de les plebiscitàries, però la conferència d'Iceta deixa clar quin és el camí que cal seguir. Un referèndum oficial patrocinat pel Parlament i per la Generalitat seria un míssil directe a la Santa Bàrbara del buc insígnia de la democràcia espanyola. La democràcia espanyola es va fer no tan sols negant l'existència política de Catalunya, sinó servint-se de la seva força social. El fals problema de la unitat i la comèdia de la corrupció només són dues eines de drenatge, l'instrument que ha de tornar a oxigenar la sang del Frankenstein espanyol amb les il·lusions de Catalunya. Mentre alguns discuteixen els plans per fer la guerra eviten començar-la. Així tothom la podrà perdre amb la consciència ben tranquil·la, donant la culpa als altres.