La unitat és el camí
No ens podem equivocar. Hem de fer el possible i l'impossible per aconseguir la unitat. Hem arribat molt lluny i no hi ha marxa enrere. És clar que tot plegat pot sortir malament perquè les urnes poden parlar en contra dels nostres desitjos, però en tot cas no pot anar malament per culpa nostra.
Avui, quan escric aquest article, el màxim perill que veig és que els nostres polítics no estiguin a l'altura. La nostra màxima victòria, fins ara, ha estat la nostra particular i creativa, per no dir revolucionària, manera de fer. L'opinió pública mundial ha canviat i ens mira amb simpatia, cosa que no era evident a l'inici del procés. Simpatia i fins i tot, jo diria, una certa angoixa que alguna cosa no vagi bé i no ens en sortim. I ho dic jo que em moc regularment pel món i que copso els canvis. Tinc amics i col·legues que segueixen Vilaweb en anglès i que de tant en tant em telefonen o m'escriuen per renyar-me. Per què feu això? Per què no feu allò... No ens podem ni imaginar l'impacte que ha tingut el 9-N en l'àmbit internacional. Quasi dos milions i mig de persones fent llargues cues per anar a votar per demostrar la ferma voluntat d'expressar-se lliurement malgrat un estat amenaçador que no escolta, que no vol dialogar i que només sap funcionar a cops de constitució. Quasi dos milions i mig de persones mobilitzades tot i saber que, més allà del simbolisme, el seu esforç no serviria per res tangible i immediat.
Ara, ens cal la llista unitària. L'estratègia del president és admirable i admirada i tot plegat és la millor aportació que el procés per a la independència de Catalunya pot fer al món. Hi ha qui ens compara amb la revolució de la sal d'en Gandhi, o amb la revolució de vellut de la Txecoslovàquia de Havel, que va acabar amb una divisió tranquil·la del país.
Necessitem ser capaços de ser prou generosos per arribar a construir una llista unitària, transversal, participativa i amb funcions limitades en el temps. Divuit mesos per posar les bases de l'estructura d'un nou estat que pot arribar a ser punt de referència a Europa. Divuit mesos per bastir el sistema fiscal, per construir el model audiovisual, debatre el sistema educatiu, planificar les infraestructures, repensar la seguretat, reforçar les polítiques socials i tantes altres coses. Una estructura pensada des del consens ampli, lluny de sigles i interessos tàctics. Les polítiques concretes ja vindran després, tot seguit, amb les eleccions constituents. Divuit mesos després dels quals els actors implicats tornaran a les seves tasques i renunciaran a tot futur polític. Divuit mesos per treballar no per interès sinó per convicció. Ara no és l'hora de la ideologia, és l'hora de la més alta política. Ens hauríem de sentir molt orgullosos del temps que ens ha tocat viure, de tenir un país per construir entre les mans.
Ara no és el moment dels partits tradicionals i de tàctiques i estratègies de curta volada. Ara és el moment de la gent, perquè ha estat la gent i ningú més la que ha treballat any rere any, ha empès i ha liderat el procés. Cap partit ni cap líder ha de guanyar les eleccions. Les eleccions les ha de guanyar la independència. El gest del president d'estar disposat a tancar la llista, si cal, és un gest sense precedents que ha cridat tant l'atenció com la nostra eficàcia, la nostra disciplina i els nostres somriures en les manifestacions.
Ara és el moment de la transparència, la generositat, l'empatia, el consens, la lluita contra l'ambigüitat. Si ho aconseguim, passi el que passi, haurem fet història.
