“«Españoles, la crisi ha muerto»”

Més o menys això va dir solemnement Mariano Rajoy: la crisi ja és història i el proper Nadal serà el primer lliure de crisi. Em temo que ha començat la campanya electoral i avui el PP necessita crear una història per endolcir una realitat molt amargant i un dels punts més sensibles és el de l'economia. Ja arrosseguem massa anys de crisi, massa destrosses, massa corrupcions amb diner públic perquè la gent, fins i tot en el supòsit que l'aigua fos tèbia, no marxés corrents, com si fos gat escaldat. Avui més que mai, s'imposa allò de: fets, no paraules.

Mirin, fins i tot en els moments més punyents de la crisi, de totes les crisis, hi ha empreses que guanyen diners, de manera que sempre tindrem algun indicador per reforçar els nostres arguments, per dèbils que siguin, però tot i acceptant que hi pot haver un petit canvi de paradigma, un governant ha de ser més global en les seves apreciacions i hi ha un paràmetre que, per mi, és molt indicador de com ens trobem: l'endeutament. Un país, com qualsevol família, mai podrà dir que ha sortit de la crisi si per subsistir necessita cada mes anar al caixer a fer un reintegrament a compte de la targeta de crèdit, perquè el saldo del crèdit que acumulem sempre és finit i és una herència que traspassarem a diverses generacions. Així doncs, el primer indicador clar que sortim de la crisi serà quan amb allò que guanyem podrem pagar les nostres despeses i les nostres obligacions, i mentre això no passi, qualsevol exclamació excessiva fins i tot pot ser ofensiva. Un altre indicador que ens obliga a ser austers amb les paraules és aquest: 24% d'atur que tenim, un drama que, fins i tot per respecte, requereix que aquells que els va bé la vida no en facin ostentació.

I les paraules d'eslògan mitinger del president Rajoy anunciant-nos la bona nova van quedar tapades ben aviat per l'informe del Banc d'Espanya, que divendres passat va informar que el deute públic conjunt espanyol no para de pujar i ja suposa el 96,8% del PIB i amb la previsió que l'any que ve arribi, i segurament passi, del 100%. És a dir, ben aviat deurem tota la riquesa que som capaços de generar durant un any. A aquesta situació s'hi suma l'endeutament privat, un fet que suposa arribar gairebé al 300% de PIB i això ens evoca, vulguem o no, a una situació d'extrema feblesa que no podem oblidar en uns moments en què els riscos són molts i molt incontrolables.

Aquesta mateixa setmana la possibilitat que Grècia hagi d'anticipar unes eleccions i que el possible guanyador sigui l'extrema esquerra de Syriza ha somogut amb una mena de calfred els temples financers europeus i l'Íbex 35 ha perdut un 7%. Moody's s'ha afanyat a emetre un comunicat per dir que es pot provocar la desconfiança dels mercats i dificultar la liquiditat i el finançament. És un avís a tenir en compte. Itàlia i França són dos malalts que intentem dissimular-ho però qualsevol petita desestabilització seria un terratrèmol difícil de controlar. Si el preu del petroli continua tan baix, Rússia podria entrar en recessió. I tots aquests riscos, junts, afectarien la confiança internacional i la prima de risc, un fet que, amb els nivells d'endeutament que tenim, ens seria letal.

Una vegada s'ha fet pública la llista d'endeutament de les comunitats autònomes, bona part de la premsa, especialment espanyola, posa de manifest que Catalunya, amb 63.075 milions d'euros, és la comunitat més endeutada (no percentualment, que és la tercera). La pregunta que faig a tots els empresaris i particulars unionistes que ara s'agrupen per defensar la unitat d'Espanya és: si amb els recursos que genera Catalunya no hauria de tenir dèficit, com justifiquen pertànyer a un país que ens obliga a endeutar-nos per viure-hi? Té futur un país tractat així?