Més que transparent

En pocs dies de diferència tant el Congrés espanyol com el Parlament català hauran aprovat lleis de transparència de l'administració pública. És clar que és una bona notícia perquè els ciutadans tindrem un accés més directe a la informació –ja era hora!- i a l'ús que es fa del diner públic, però si es tractava de combatre la corrupció o d'impulsar la regeneració del sistema, no n'hi ha ni per començar. Cap dels casos de corrupció greus que han sacsejat la política espanyola, com els casos Bárcenas o Nóos, no s'haurien evitat amb la llei de transparència.

No dubto de la bona fe dels diputats que han elaborat les lleis, però sembla evident que s'han quedat a la superfície. Aquestes lleis no afronten ni regulen els aspectes que de debò embruten la política, com ara el finançament dels partits polítics. No s'han gosat fer passos que serien necessaris i exemplars, com ara que les empreses que es presenten a concursos públics no puguin fer donatius als partits. I el que n'ha transcendit és encara més irrellevant, com el sou dels polítics. De debò és tan important quant cobra un ministre? El que és important és com el ministre gestiona el diner públic, amb quina eficiència i responsabilitat, perquè amb una sola signatura seva pot malgastar desenes de milions d'euros de tots els ciutadans.

Els anglosaxons tenen un terme fantàstic per definir la relació que els representants polítics i els funcionaris públics han de tenir amb els ciutadans: accountability. Una paraula que no té traducció en català ni en castellà i que vindria a ser una barreja de compromís amb la ciutadania, responsabilitat en l'exercici del càrrec, i rendició de comptes a la societat, un concepte molt més ric i profund que la simple transparència. Tan avesats com estem als anglicismes, és una llàstima que l'accountability encara no hagi passat a formar part del llenguatge polític d'aquest país.