Fent surf al tren i al metro

Són joves, dos nois i una noia. Els agrada el surf. Sembla que s'ha acabat la forta llevantada i pot ser un bon moment per aprofitar les onades. Millor a Montgat, es diuen. Aparquen arran de platja, es posen el neoprè. Planxa i a jugar. De cua d'ull, vigilen el cotxe i la pedra sota la qual han amagat dissimuladament la clau. Però, és clar, sempre hi ha un moment que l'onada demana tota l'atenció. I sovint algú que té els ulls oberts esperant l'oportunitat. El cas és que quan, cansats per l'exercici, pretenen vestir-se i tornar cap a casa, comproven que no tenen ni clau, ni cotxe, ni cartera, ni documents, ni roba, ni sabates, ni telèfon, ni diners, ni res de res. Una planxa cadascú a les mans i el vestit de neoprè moll com a única indumentària. Al costat del buit que ha deixat el seu vehicle, un altre cotxe amb els vidres trencats i amb evidències de saqueig.

Desolats, recorren els carrers pròxims per buscar ajuda. Troben una parella de guàrdies municipals. Es veuen salvats. Podran fer la denúncia que és urgent per anul·lar les targetes? Els duran a algun lloc des d'on trucar algun amic o parent? “Ah, no. Perdoni, vostès qui són? No tenen documentació? Si els l'han robada han d'anar als Mossos. Millor a la plaça d'Espanya. No, no poden pas trucar. No poden fer cap denúncia. No els podem pas donar cap paper que expliqui el que ha passat per justificar que han de pujar al tren sense bitllet. S'hauran d'espavilar.”

No s'ho creuen, amics lectors? Doncs les coses van anar com els explico. De manera que els tres esportistes, molls, descalços i vestits amb el negre neoprè, van haver de caminar cap a l'estació, enfilar-se al tren sense bitllet, aguantar capcots les mirades de sorpresa dels companys de viatge, baixar a l'estació, buscar un metro, saltar la barrera sense bitllet, ficar-se al vagó mirant de fer veure que allò era el més normal del món, com si ho fessin cada dia, baixar a Catalunya, presentar-se als Mossos i poder tornar a una certa normalitat. Unes mantes per abrigar-se, un telèfon per trucar, una denúncia com cal, un amic que els recull i cap a casa.

Sí, ja ho sé, no havien actuat amb la prudència que es podria recomanar. Són joves, ja ho he dit. No era pas el primer cop que se la jugaven i creien haver après una manera segura d'actuar. Ara, a pilota passada, ja entenen que el lloc era perillós, que un cotxe carregat era una temptació evident, que amagar la clau refiant-se que ningú, ni cap surfista, real o fingit, no els vigilava, era poc assenyat... Ho entenen tot. Tot llevat de l'actuació de dos servidors públics de Montgat. I mira que hi han pensat. És que no els agraden les visites dels surfistes a la seva platja? És que n'estan tips, d'haver de rebre'n les queixes? S'han avorrit d'ajudar les víctimes dels robatoris? Creuen que cal escarmentar-los per veure si deixen de donar feina? No tinc l'explicació. Però em sembla que han de canviar d'ofici.