A mà

Jo sóc d'escriure a mà. Totes les novel·les les he escrit a mà i les he passat a l'ordinador després. Fins i tot aquests articles els esbosso a mà, en un paper o una llibreta, i els acabo a la pantalla. Ordinador i mòbil, per descomptat, però allò important de veritat, sempre a mà. M'encanten les agendes de paper. Hi apunto els actes i les reunions que tinc, i en el moment que ho escric –dia, lloc, hora i tema– ho memoritzo, ho interioritzo, que diuen ara. Agafo apunts de les conferències i les reunions que vaig, i així no em distrec. (Si fa de bon agafar apunts, vol dir que el qui parla és ordenat i rigorós.) Si no agafo apunts és fàcil que, per molt interessant que sigui, a vegades el cap se me'n vagi pensant en coses quotidianes –el xandall de la nena, allò que em va dir aquell, el dinar del diumenge...

Em va preocupar llegir que a les escoles de Finlàndia deixarien d'ensenyar a escriure a mà i ensenyarien a escriure a màquina. Però en realitat, per sort, no és així: el que faran és decantar-se per ensenyar la lletra d'impremta o de pal més que no pas la lletra lligada. Jo em moriré defensant l'escriptura a mà, i no ho faré només perquè hi hagi estudis que diuen que l'aprenentatge de l'escriptura està connectat amb el de la lectura, i estudis que demostren que hi ha una correlació entre els bons resultats acadèmics i saber escriure bé a mà, i estudis que asseguren que escriure a mà ens ajuda a ordenar les idees. No, jo em moriré defensant l'escriptura a mà perquè la meva lletra –més bona o més dolenta, que s'ordena en línies que pugen o que baixen, segons el dia, amb les emes que s'allarguen i les tes totes juntes amb un sol pal– és meva, i no n'hi ha cap d'exactament igual. Com la veu. Veu i lletra són, ara per ara, dos senyals inconfusibles i personals que tenim en un món on és difícil de ser diferent i únic. Com quan rebo a casa un sobre amb el meu nom escrit a mà i en conec la lletra de seguida, i és la lletra d'algú que estimo, i el cor em fa un salt.