Opinió

opinió

Senyors, s'ha acabat l'embolic

Crec que hi ha prou raons per felicitar-nos tots els cubans, els d'aquí i els d'arreu. La pilota ara és a la teulada de l'Havana i és una pilota tova que no rebota fàcilment.

Gairebé no em quedaven esperances d'escriure algun dia aquest titular, però avui ho he fet. Com en els divorcis mal avinguts, en els 54 anys de contenciós entre Cuba i els EUA ha passat de tot: una invasió, la de badia de Cochinos, i un encaixament de mans entre Obama i Raúl Castro en el funeral de Mandela que ara se'ns revela com l'origen del punt d'inflexió definitiu que avui semblen viure les relacions entre l'Havana i Washington.

La notícia de l'intercanvi d'espies i el proper inici de relacions entre Cuba i els EUA ha saltat de sobte i ha agafat tothom fora de base: Alan Gross, pres a l'illa des del desembre del 2009 acusat d'amenaça a la seguretat de l'Estat després d'introduir al país tecnologia amb la qual establir una xarxa clandestina de connexió a internet, amb un altre de nacionalitat no precisada, seran intercanviats per tres cubans sentenciats el 2001 per associació il·lícita en benefici d'una nació estrangera (Cuba), i que romanien a la presó després que dos, també implicats en el cas, fossin alliberats anteriorment. “Aquesta possiblement quedi registrada en la història com l'última gesta estratègica de Fidel Castro. Prendre d'ostatge una persona decent, vell i malalt, i posar-lo a la vora de la mort per obligar els ianquis a canviar-lo per tres miserables sicaris”, em diu un col·lega dels coneguts com a periodistes independents des de l'Havana abans que se li tallés la comunicació. Però la política té aquestes coses, que de vegades l'antiètic i fins i tot l'antiestètic, resulta políticament correcte i fins i tot esperançador. I l'intercanvi d'espies ha servit perquè el president Obama declari mort el contenciós entre el seu país i l'Havana, li estengui certificat de defunció i anunciï que en els propers mesos s'obrirà una ambaixada dels EUA a l'Havana.

Truco a una altra col·lega, en aquest cas d'un diari oficialista, “Ja ho saps?”, li pregunto a boca de canó. “Sí”, em respon amb parquedat, com si se sentís incòmoda parlant del tema amb un col·lega amic a l'altre costat de l'Atlàntic. “Escolta, que s'ha acabat l'embolic”, li dic mig en clau, perquè jo tampoc m'atreveixo a violentar les regles d'aquesta conversa. “Ens han demanat que siguem cauts, que no llancem les campanes al vol. Encara hi ha molt per caminar abans de recuperar la normalitat.”

Truco al diari Granma, òrgan oficial del partit comunista cubà. Si hi ha alguna consigna oficial allà ho han de saber, però la persona que m'atén m'informa que no hi ha res. Però “el company Raúl ha estat clar en la seva intervenció televisada: hem de ser cauts i no creure que les declaracions del govern dels EUA signifiquin la fi del bloqueig”. ¿Cauts o incrèduls?, pregunto. “Cauts, he dit cauts.”

I com haurà reaccionat la gent a Cuba?, em pregunto.

“Escolta –és la veu riallera d'una antiga veïna de l'Havana de la qual conservo el número telefònic–, aquí a ningú li importen els espies, siguin de qui siguin i vagin per on vagin. Aquí la gent només celebra que s'ha acabat la jodienda.” La manera com la meva veïna ho diu conté un optimisme que no té res a veure amb el to excessivament prudent dels mitjans oficials, que reflecteixen, sens dubte, la posició del govern cubà. Tot i això, crec que hi ha prou raons per felicitar-nos tots els cubans, els d'aquí i els d'arreu. La pilota ara és a la teulada de l'Havana i és una pilota tova que no rebota fàcilment, així que a Raúl Castro li tocarà esforçar-se si vol tornar-la amb dignitat; poc ens importa ja als cubans si cautament o alegrement.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.