En educació cal innovar
és decidir sobre els elements susceptibles de canvi i, per tant,
de recerca, avaluació
i innovació
En els darrers dies s'ha comentat força la notícia que a les escoles de Finlàndia –país referent pel que fa a les proves PISA– deixarien de dedicar hores del currículum escolar per implementar i consolidar l'escriptura amb la lletra lligada. Això no significa que els nens finlandesos només aprendran a escriure en ordinadors o mòbils, ni tampoc que esforçar-se a construir una lletra impresa amb caràcter personal sigui abandonat, però, en qualsevol cas, sí que l'anunci esdevé un exemple d'alguns dels canvis que la institució escolar haurà d'emprendre, en les properes dècades, per a donar resposta als desafiaments que comporten les societats tècnicament avançades.
Hauríem de prendre nota del fet que sigui, precisament, un dels països amb un sistema educatiu de més èxit qui endegui innovacions metodològiques sense por a afrontar riscos davant dels nous reptes. No sempre, però, la innovació va associada als millors resultats. El propi sistema educatiu finlandès es basa, en molt bona part, en una metodologia pedagògica bastant tradicional. Tanmateix, solen ser els sistemes sòlids i segurs de si mateixos els millor posicionats per introduir innovacions, per altra part necessàries davant els nous escenaris socials, tecnològics i educatius del segle XXI.
Resulta essencial que la cultura de la innovació s'associï a la de l'avaluació. No podem saber què hem de canviar, ni en quin sentit, si no avaluem primer. A més, quan innovem també resulta imprescindible anar avaluant durant el procés l'impacte d'aquesta innovació. En el nostre context educatiu ens hem fet un tip d'endegar programes i proposar canvis de tota mena sense fer avaluacions prèvies, processuals o posteriors rigoroses. No ens podem permetre improvisar. Ni per raons econòmiques ni per principis pedagògics.
El tema fonamental, però, és decidir sobre els elements susceptibles de canvi i, per tant, de recerca, avaluació i innovació. Si posem els alumnes i les seves famílies en el centre del sistema, i si considerem a més les necessitats futures dels nostres actuals estudiants, arribarem a la conclusió que, sens dubte, ens cal innovar en les metodologies d'ensenyament i aprenentatge però, també, en la pròpia concepció dels elements culturals que l'escola ha de treballar amb els alumnes. Alhora, hem de discutir com fer-ho millor perquè el benefici de l'aprenentatge no exclogui ningú, no només durant el temps d'escolarització, sinó durant el propi periple vital. En qualsevol cas, no ens podem permetre un sistema educatiu que acabi propiciant l'exclusió dels estudis secundaris per a milers de joves, molts perquè ja no es titulen en la secundària obligatòria i molts més perquè no continuen o abandonen la postobligatòria.
I també hem de replantejar-nos el què, és a dir, els continguts i les competències que creiem seran rellevants per a un ciutadà del futur, on la gestió del coneixement i de la informació restarà a l'abast de tothom amb l'ús d'aparells sofisticats que substituiran amb eficàcia moltes de les habilitats que ara consumeixen hores i hores del currículum escolar. Alliberar i esponjar els actuals currículums d'alguns determinats continguts o tasques ens hauria de permetre repensar a fons les prioritats educatives de les nostres escoles i instituts. Però fer tot això exigirà un pacte social de gran abast on els interessos generals, en aquest cas dels infants i joves, prevalguin sobre els particulars o gremials. Serem capaços d'afrontar-ho?