Qui serà gueto?
no amenaça l'adversari amb l'anul·lació de drets bàsics o amb la reclusió en un gueto polític
De vegades se'ns representa el procés sobiranista com si fos un enfrontament del qual sortirà victoriós un bàndol que condemnarà l'altre a viure en una mena de gueto. Segons aquesta visió, uns quedarien atrapats en el laberint espanyol o en un viatge etern per l'espai; els altres, condemnats a viure en una dictadura catalana, il·legítima i monolingüe. Amb una mirada més atenta, salta a la vista que només un d'aquests dos bàndols representa una amenaça real i permanent per a l'altre. Ho veiem en la política de guerra que practica diàriament el PP, per molt que el Sr. Millo s'escarrassi a maquillar-ho. Aspiren a confinar el poble català en un gueto, negant-li qualsevol horitzó de realització nacional, tot sotmetent-lo a una política d'uniformització i desmantellament de l'autogovern. Aquest bàndol també compta amb uns socialistes que, com diu Jordi Barbeta, són l'altra cara d'una mateixa moneda jacobina, cosa que –feliçment– cada cop més companys del PSC estan copsant. Darrerament, també cal incloure en aquest bàndol els nouvinguts de Podemos, que, més que negar el dret a decidir en si, n'emboliquen i frivolitzen els termes i l'àmbit d'aplicació, unint-se de facto a PP i PSOE en la seva croada per sacralitzar el fet nacional i electoral espanyol.
No ens ha de sorprendre, doncs, que enlloc no s'hagi vist un ànim de convenciment ni de seducció per part de l'unionisme envers els catalanistes. Ni tan sols s'han molestat a fer creïble una tercera via. Els darrers viatges a Barcelona dels Srs. Rajoy, Borbón, Sánchez i Iglesias han demostrat que dels massius 11-S i 9-N no se n'han volgut assabentar. És evident que, des de l'immobilisme i el menyspreu envers la realitat política catalana que professen, no pensen fer cap concessió a la demanda catalana del dret a decidir, com han denunciat alguns mitjans internacionals. Simptomàtic d'aquesta agressiva política és que Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu d'Aznar, hagi anunciat que no pararà fins a veure “destruït” el Consell de l'Audiovisual Català. Millán Astray no ho hauria expressat millor. També xoca que els antisistema de Podemos no hagin dit res sobre la persecució judicial a la desobediència catalana. Lerroux tampoc hi hauria perdut un instant.
A l'altre costat de l'arena, tenim l'oferta catalana. Actua igual que l'unionisme? Amenaça el seu contrincant amb l'anul·lació de drets bàsics o amb la reclusió política en un gueto polític? És evident que no. En aquest sentit, Josep Ramon Bosch, president de SCC, cau en el cinisme més absurd quan parla de la “mort civil” dels unionistes a la Catalunya actual. Quina mort? Quins drets o mitjans els són negats i per qui exactament? Ben al contrari, són els sobiranistes els qui pateixen una mort civil molt tangible en veure's privats del dret a decidir, del dret a la nacionalitat pròpia (DNI, passaport, identitat, seleccions, símbols), del dret a gestionar els recursos propis (espoli fiscal i condemna al Régimen Común) i del dret a l'autogovern, amb tantes competències usurpades.
Cal apuntar de manera clara que el sobiranisme català està actuant amb un respecte exquisit envers el contrincant. Mai aquesta opció condemnarà l'unionisme a un gueto polític. Els unionistes tindran plens drets dins la Catalunya independent. En canvi, els catalans amb aspiracions nacionals, si són forçats a viure dins Espanya, ja saben el futur que els espera: veuran progressivament desmantellats els seus drets i reduïdes les seves possibilitats de regeneració democràtica i prosperitat econòmica. Tant si guanya el PP, com si guanyen el PSOE o Podemos. Els lamentables esdeveniments d'aquestes darreres setmanes, encapçalats per l'escandalosa querella contra el nostre president, ens n'han deixat bones mostres. Per tant, els catalanistes ja sabem a què atenir-nos. O lluitem per la independència o serem reclosos dins el gueto.