La Xefla

El diccionari de la GEC defineix la xefla com un àpat abundós, especialment per a celebrar alguna cosa. Amb majúscula, però, és el nom d'un nombrós grup d'amics que es troben periòdicament i que es defineix com a societat cultural i gastronòmica. Així ho he vist brodat en el davantal de cuina que em van regalar dissabte. La cosa encaixa. La finalitat de la trobada és compartir l'amistat i menjar bé. Un amic n'hi porta un altre. Així m'hi van embolicar a mi amb la petició que els fes una xerrada. El sopar, excel·lent, a base de fruits de mar i llamàntol, va tenir lloc al restaurant Aradi de Platja d'Aro. En l'ambient hi flotava, sens dubte, el record inoblidable del tristament desaparegut Jordi Comas. Com a observador novell, vaig identificar gent de procedències diverses unida sota el denominador comú de passar-se-la bé de tant en tant. A la meva taula vam coincidir quatre exmestres i això és perillós per als altres comensals. Estic convençut que la Carme Hospital, la mestressa de l'Aradi, va quedar saturada. Com a bona professional, però, ens ho va perdonar. Havia de fer una xerradeta i vaig triar un tema relacionat amb la Costa Brava. Vaig fer unes pinzellades biogràfiques sobre el pintor i ninotaire Joan Llaverias, un dels descobridors plàstics del nostre litoral, que ja el 1906, quan encara no s'havia encunyat el nom de Costa Brava, va fer una sensacional exposició a la Sala Parés de Barcelona amb el títol La Catalunya grega, a suggeriment del polític empordanès Pella i Forgas. L'exposició la constituïen quaranta pintures amb paisatges de Roses, l'Escala, l'Estartit, les Medes, Begur i Lloret. Una obra semblant la va exposar a Londres l'any 1911, en la que potser va ser la primera mostra del nostre paisatge gironí en aquelles terres. Llaverias es recreava en les nostres cales i la transparència de les aigües, que sabia plasmar com ningú, sobretot a l'aquarel·la. Dins l'any que encetarem se celebrarà el 150è aniversari del naixement de l'artista i ja s'han començat a bellugar iniciatives tant al seu poble d'origen, Vilanova i la Geltrú, com a Lloret, lloc on estiuejà des de 1914 i on morí, com al Museu Marítim de Barcelona, que volen homenatjar la seva dedicació al mar. Vaig avançar-me, doncs, una mica i vaig recordar-lo ja entre gent que el podia valorar. El pintor va morir el 18 de novembre de 1938, sobretot –diuen– de gana. En plena Guerra Civil, els aliments eren escassos i cars. El nostre sopar, per sort, va ser molt diferent. Contrastos de la vida.