Repartir il·lusions

Se'n parla molt, d'il·lusions, per tradició, aquests dies. Fins i tot la màquina agregadora d'impostos que és la Lotería Nacional s'ha fet seva l'expressió: repartir il·lusions. Ara més que mai en calen moltes. Hi ha gent econòmicament destrossada i socialment humiliada. N'hi ha que no creuen en res i fins i tot que només aspiren a una certa venjança. No sols és la crisi. Durant uns anys els poders es van desbocar pensant-se que la impunitat ho feia tot bo. Els que més es van excedir o els més inhàbils han començat a pagar-ho car. D'un a un, comencen a entrar en presó, encara que sigui després d'haver donat tota la corda al mecanisme de retard judicial. Molta gent ho celebra, sense voler ni parar l'atenció deguda en cada cas. En èpoques més bèsties això hauria acabat amb una revolta. O amb una revolució d'aquelles que anaven i venien per l'Espanya de les repúbliques i la restauració. Ara un cert estat del benestar evita la barricada. Però els desfavorits, que són munió, no renuncien al somni. A Catalunya el somni es diu independència. I un nou estat on les bondats siguin més possibles. A Espanya el somni es diu Podemos. Repartim il·lusions. Haurien de conviure. Fins i tot respectar-se. Mentre un somni, el més fort, que sempre és el d'ells, no anul·li l'altre, que és el nostre. Afirma Pablo Iglesias que el dret a decidir dels catalans és, però que s'ha de supeditar a un procés constituent espanyol. Es dilueix el somni. I la il·lusió. Els seus poden allargar el nostre malson.