Salts i trampes
Va contra la bona praxi
el forçar que es prenguin decisions, establint diferències allà on hi ha continuïtats i progressió suau
“Linealitzar” o “seqüenciar” són termes que s'adiuen prou bé, de manera sintètica, al que aquí vull comentar. La idea a emfasitzar és que va contra la bona praxi el forçar que es prenguin decisions entre blancs i negres, a salts i intervals, establint diferències allà on hi ha continuïtats i progressió suau. Té a veure amb la necessitat de corregir discontinuïtats, quan com, per exemple, fins a un cert llindar el marc de requeriments i conseqüències és un, però, sobrepassat aquell límit, el marc esdevé un altre prou diferent. Així finança el sector públic els medicaments: si el medicament està en catàleg, l'estat en finança el 60%; fora de catàleg, res. Marca tipus diferents per impostos d'empreses: fins a un cert número de treballadors (pimes) un tipus impositiu (més baix); fora d'aquest, un altre (més alt). Igual amb convenis laborals, inspeccions fiscals per volum de vendes, concertació segons intervals de dimensions per grups de proveïdors. O la dependència amb prestacions monetàries o de serveis estratificats d'acord amb graus i nivells de les persones amb discapacitats funcionals.
La realitat és, però, més aviat contínua (en nivells d'efectivitat de fàrmacs, dimensió empresarial, volum dinerari, punts avaluats de dependència). Malgrat això, és una determinada aproximació que pretén simplificar l'operativa la que la fa discontínua: si entre 31 i 40 punts identifiquem una situació, i de 41 a 50, una altra totalment diferent, portant aparellats els dos nivells drets diversos, és probable que per poc compassiu que sigui qui ho determina, trobem molt pocs 40 i molts 41; especialment si no suporta qui avalua les conseqüències de la seva decisió. Com probablement passa amb la correcció d'exàmens: no qualifiquem 4,9, sinó que o bé tirem cap endarrere o bé cap endavant, vist l'infinit que hi ha entre un aprovat i un suspens. No pot sorprendre en aquests contextos l'esforç i pressions dels proveïdors, posem que de medicaments, als quals resulta decisiu estar en catàleg, ja que altrament depenen del pagament de l'usuari al cent per cent.
El cas més important d'aquestes discontinuïtats és el de l'anomenada trampa de la pobresa. Aquesta resulta del fet d'establir un programa per a tots aquells que no superin una determinada renda, de manera que se'ls garanteix una renda de reinserció. Posem per cas que és de 400 euros. Però per ser elegibles no poden superar els 700. És clar que amb 400 euros no es viu i que és probable que la persona intenti incrementar la renda garantida amb alguns petits treballs addicionals, que en la mesura en què assoleixin aquella quantia fa eliminar la prestació pública. De manera que en la situació de guanyar treballant un euro per sobre dels 700 n'acabaria perdent 400. Vol dir que aquella renda addicional (per 701) suportaria una mena d'impost marginal del 40.000 per cent! En aquest marc, és clar, per poc que la persona pugui, submergirà la seva activitat per tal de no perdre el subsidi públic. O, posats a tenir la mateixa renda (400 euros) treballant o no, és probable que prefereixi no treballar. És la trampa d'ancorar els pobres en la pobresa, no per la malevolència d'aquests sinó simplement pel mal disseny de la política.
El tema guanya interès quan es contemplen les dues bandes del pressupost (ingressos i despeses). En els països nòrdics, guanyar renda no tan sols fa augmentar tipus a l'impost sobre la renda, sinó que detreu prestacions que es determinen segons prova de mitjans: és a dir, es meriten en la mesura que el nivell de renda és baix. I així arriben aquells països fàcilment a tipus marginals efectius de més del 80%. Però, contràriament al que pensaria un economista del seu homo economicus, els nòrdics continuen treballant! El valor del treball que dignifica, que es fa permeable a altres obligacions familiars, a l'educació dels nens, a la formació pròpia, etc. n'és el seu antídot.
Nosaltres, però, no som nòrdics. Veiem la tributació com una coacció fiscal i no com una contribució per finançar entre tots els béns col·lectius, de manera que mentre sigui aquesta la cultura fiscal, totes aquelles polítiques que contenen trampes, discontinuïtats, salts en els drets que es meriten o obligacions que es generen necessiten un important fine tuning (tunejament) i més cirurgia fina que no cops de destral. I, en tots aquests àmbits, la política pública a casa nostra necessita millorar, i molt.
