Cristina

No em refereixo a la de Suècia, és clar, a la reina enamoradissa fins a l'abdicació, segons l'antiga i magnífica pel·lícula protagonitzada per Greta Garbo. La meva Cristina, però, tampoc va escassa ni de sang reial ni d'amor cec pel seu marit. Passió admirable, de dimensions shakespearianes, amb ceguesa tan intensa que abastava tota mena de firmes en tota mena de papers si venien del seu espòs.

L'amor, segons La Divina Comèdia “muove il sole e l'altre stelle”. Una força còsmica d'aquestes proporcions ha de convertir, doncs, en vana qualsevol pretensió de l'acusació popular quan diu:

- Que la infanta va estudiar ciències polítiques, va fer un màster en relacions internacionals a Nova York, pràctiques a la Unesco, a París, i va ser després directora de l'àrea social de la Fundació La Caixa. L'acusació esmentada afegeix que està acostumada a manejar pressupostos i patrimonis i que coneix el món de les societats i de les fundacions.

- Que hi ha una societat, Aizoon SL, de la qual la infanta és copropietària, al 50%, amb el seu adorat espòs Iñaki Urdangarín; societat que es qualifica d'instrumental, és a dir, de les que no desenvolupen activitat ni en realitat tenen vida pròpia, servint –sempre segons l'acusació popular– per canalitzar els ingressos del matrimoni. Aquesta societat en una ocasió va procedir, en així aprovar-se per unanimitat mitjançant la firma dels seus dos socis, a fer una compravenda fictícia d'accions que la pròpia Agència Tributària qualifica d'“operació simulada”.

- Que, malgrat que l'objecte social
d'Aizoon SL, era formalment el de
consultoria, compravenda i arrendament d'immobles, la infanta deduïa despeses societàries com els imports per la compra de roba, viatges, celebracions d'aniversaris de fills, servei domèstic, mobles per a la casa, música per al seu dispositiu electrònic, festes, vaixelles, vi, càtering, menjars personals, fins i tot un mag per amenitzar una festa, sessions de ball, sessions de coaching, etc.

- Que aquesta societat mai havia repartit beneficis, ja que –addueix l'acusació popular– en realitat era la caixa comuna del matrimoni, la societat de la qual ambdós vivien, pel que s'esdevenia més pràctic treure el diner dia a dia mitjançant una targeta, sense repartir dividends i tributant així menys.

- Tot això permet a l'acusació popular concloure que la infanta ha de ser
considerada cooperadora necessària en la perpetració per part del seu home dels 360 delictes fiscals que se li imputen; cooperació necessària derivada, per tant, de la constitució i permanència, com a sòcia i en la mateixa proporció accionarial del 50% de què fruïa Urdangarín, en la societat instrumental Aizoon SL, entitat que era una simple pantalla i eina per a la defraudació fiscal.

SI SÓN CERTES les dades esgrimides per l'acusació popular es fa difícil
entendre la renúncia a un aclariment de tot plegat allà on s'han d'aclarir les coses, o sigui, en la plenitud al·legatòria i probatòria d'un judici oral, per més que fiscals adornats d'una pietat dickensiana s'entestin a deixar-ho córrer. A menys, és clar, de creure els poetes i el seu secular cant a la força infinita de l'amor. Possiblement la declaració de l'excelsa imputada i el seu enorme reguitzell de “no ho sé”, “no ho sé” i “no ho sé” fou en homenatge al gran Ausiàs Marc, mestre en poesia i amor i que ja va sentenciar fa segles que de l'amor, “jo en sent més que no en sé”.