No ho allargueu més
Les enquestes s'han de prendre com el que són: l'expressió d'un símptoma, la manifestació d'un estat d'ànim social, el senyal d'un cert corrent d'opinió que, al marge de les dimensions indicades en un sondatge, és real. No es tracta, per tant, de donar versemblança de dogma infal·lible a uns percentatges, però sí a l'existència de la posició detectada. Allò que les enquestes reflecteixen, existeix. Precisar-ne l'abast i detallar-ne les proporcions ja és més agosarat. Avui, doncs, hi ha indicis d'un cert refredament quant al suport a la independència. És així i tots n'hem viscut casos o n'hem conegut d'altres de referència. Parlo de refredament, de pèrdua de trempera col·lectiva, d'una certa fatiga civil, tot plegat barrejat amb dosis de desconcert i desànim per incomprensió d'allò que està passant. No s'acaba de saber on som i, encara menys, quins seran els propers passos que caldrà fer en aquest procés d'emancipació nacional. La no visualització d'un horitzó a curt o mitjà termini provoca desassossec, incertesa i desorientació. Hi ha qui es comença a qüestionar la viabilitat del projecte independentista, just en el moment que la direcció d'aquest passa de la gent anònima i els moviments socials a la política i els partits.
La gent ha fet els deures i ben fets, s'ha manifestat, ha omplert d'estelades els balcons, ha sortit al carrer a donar-se la mà, s'ha vestit amb samarretes vermelles o grogues i ha format anant a votar en un experiment insòlit de difícil adjectivació formal en la història de la democràcia participativa. El poble ha fet el que havia de fer i ho ha fet molt bé, amb convenciment, il·lusió i alegria i, el que és més important, sense por. Per primer cop en dècades, l'actitud catalana ha estat propositiva i no pas reactiva, ha estat el resultat de tenir objectius propis clars i no la resposta a la darrera atzagaiada espanyolista, com era habitual en el nostre comportament col·lectiu. Però ara, sense cap punt en el paisatge immediat, clarament identificable, que actuï com a catalitzador i mobilitzador de les aspiracions col·lectives, sort en tenim de l'espanyolisme que no cessa. L'acceptació de la querella contra el president, la vicepresidenta i la consellera, el discurs nadalenc del rei o les darreres mesures en finançament autonòmic, serveixen per a mantenir viu l'esperit reivindicatiu, perquè no decaigui la intensitat del caliu fins a límits irreversibles i per a permetre que el govern tingui teca per a fer declaracions. Tornem a dependre, doncs, del que mal fan els altres i no pas de les nostres bones iniciatives.
Les dissensions entre partits a la llum pública, el distanciament entre lideratges i el tacticisme electoralista que hom intueix perjudiquen la credibilitat i la utilitat de la política democràtica i deixen espai per al populisme demagògic de dreta i d'esquerra. És imprescindible de trobar un desllorigador amb l'anunci d'una sortida al camí de sínia actual, fent sempre tombs per la mateixa ruta. Com que, al final, algun acord hi haurà d'haver, sigui el que sigui però acord, trobeu-lo i anuncieu-lo. Com més es retardi, més creixeran la decepció i la confusió. Això no pot esperar més, i el manteniment de la tensió civil permanent requereix unes contrapartides de claredat d'objectius que ara no es donen. Abans que no es produeixi una desmobilització de proporcions inquietants, preneu la iniciativa sense vacil·lar i assenyaleu el camí, perquè això no pot durar eternament. Pensar que es podrà arribar fins a finals de legislatura, com si res, és una fal·làcia. Expliqueu quins són els passos que seguireu i els acords a què heu arribat, tant se val si és en una llista, dues o tres, però no ho allargueu més, perquè el temps va en contra nostre. Si ara perdem el tren de la història, no serà culpa de la gent. La gent ja ha complert i amb escreix. Ara és la vostra hora. No ens decebeu. Us fem confiança.
