En farà cinquanta
Comencem un any en què passaran moltes coses i això angoixa els qui tenen por que els canvis desitjats no arribin, i els qui tenen por que els canvis els perjudiquin. En moments com aquest, de vegades, és bo fer una mirada enrere. Què ens queda de fa cinquanta anys, l'any 1965?
Hi havia nacions que s'independitzaven: Singapur, Gàmbia. D'altres rebien impuls per fer-ho: es creava l'OLP i a l'ONU es votava la resolució 2017, en la qual s'instava Espanya a descolonitzar el Sàhara Occidental. Gràcies a Espanya, el 2014 el tema està igual.
A Espanya en plena dictadura hi havia aparents senyals d'obertura: entrava en vigor la llei de premsa de Fraga i Franco permetia l'ús de les llengües vernacles en la lectura de l'Evangeli sota l'impuls del Vaticà II. Però al mateix temps expulsava l'abat Escarré per les declaracions a Le Monde en què condemnava el franquisme. El PP, dominant avui Espanya, encara no ho ha fet. Carlos Arias era nomenat alcalde de Madrid. Ara, als de la seva nissaga, els trien democràticament.
Al món, el comunisme estava en plena expansió i les seves desviacions estalinistes, també. Cuba inaugurava els treballs forçats. Començava la Revolució Cultural xinesa, que provocà centenars de milers de morts. Ceausescu arribava a la presidència de Romania. I el socialista Houari Boumedienne enderrocava Ben Bella en un cop d'estat.
A l'altra banda de la guerra freda, en nom de l'anticomunisme, Suharto imposava una dictadura a Indonèsia que eliminà més de 500.000 persones. Al Congo, cop d'estat de Mobutu; Ben Barka era assassinat per la policia del rei del Marroc i Rhodèsia es declarava independent en un règim d'apartheid amb un discurs anticomunista. El rei Constantí II de Grècia, l'oncle de Felip VI, canviava de govern per avalar al cap de dos anys el cop d'estat dels coronels.
Cinquanta anys després el comunisme residual és una caricatura lliurada al capitalisme d'estat. Però, sense el temor al comunisme, el capitalisme està desmantellant a Occident tots els avenços socials de la segona part del segle XX. I una nova remor entre les capes populars creix, a voltes amb marrades populistes d'extrema dreta, a voltes des d'una extrema esquerra reinventada.
Els EUA, que malgrat una certa decadència continuen exercint de gendarme mundial, amb clarobscurs, vivien fa mig segle el Diumenge de Sang, en què 200 policies arrasaven una manifestació de 500 persones contra la discriminació racial i en què moria per apallissament dels supremacistes el reverend blanc James J. Reeb. La qüestió encara cou, com s'ha vist aquests dies. Els EUA s'enfangaven en la guerra del Vietnam enviant tropes terrestres i bombardejant amb napalm. Mentrestant, envaïen la República Dominicana preventivament per evitar un règim comunista. Ara, l'enfangament és a l'Orient Mitjà.
Acabava el Vaticà II, amb esperances com les que ha retornat el papa Francesc, que aixecava l'excomunió als ortodoxos i reconeixia que el poble jueu no va ser col·lectivament responsable de la mort de Déu. La sonda Mariner retratava Mart i la Venera arribava a Venus. La càpsula Gemini 3 portava els primers dos astronautes americans i la Gemini 4 vivia el primer passeig espacial. Pensin vostès, què arrosseguem de fa mig segle, i de què ens hem desempallegat. Hi ha de tot i força.
