Units o separats
Les societats funcionen pels seus matisos que defugen la radicalitat del blanc o negre, dels extrems, de les solucions úniques i perpètues. Tota nació, vella o nova, és l'expressió de codis i costums, de llengües i de gestos, de pors i d'orgulls, de llegendes i fantasies, de mites i realitats. És l'harmonia d'aquests factors el que fa que els pobles acabin trobant el camí més adequat a la seva història, al seu present i als seus anhels i projectes de futur. Els corrents més determinants són els de fons, els que potser no s'han vist durant molt de temps però que hi eren i es manifesten en el moment més inesperat. Vull pensar que a Catalunya hi ha un fort moviment europeista que ve molt de lluny i que no es refereix només al vell litigi amb Espanya sinó que arrenca dels trets carolingis que definiren el seu naixement com a nació. L'internacionalisme cultural, social i econòmic ha estat en el debat del catalanisme com a corrent polític que no ha estat mai unitari però sí coincident en els objectius prioritaris. La Lliga Regionalista de Francesc Cambó, un moviment catalanista conservador, de burgesos i persones benestants, coincidiren en poques coses amb els moviments d'esquerres de ara fa un segle i tampoc amb l'Esquerra Republicana que el president Macià va fer gran a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931.
L'objectiu de més autogovern per a Catalunya, ara elaborat políticament en la creació d'un nou estat dintre d'Europa, un estat independent, pot ser compartit per molts catalans que estan tips del menyspreu cultural, econòmic i polític que ha practicat Madrid històricament però que des de l'any 2000, el president Aznar, el convertí en una de les seves dèries pensant que aquella majoria absoluta conservadora duraria per sempre més. Però el que no és tan fàcil és anar junts en el trajecte perquè les sensibilitats i els interessos dels que han enlairat la bandera de la independència no són les mateixes. És cert que el moviment de tanta gent al carrer des de la Diada de 2012 indica que un gran nombre de ciutadans volen que les coses canviïn després de la decisió del Tribunal Constitucional escurçant i desfigurant el contingut de l'Estatut que havia passat per tots els tràmits legals establerts per les lleis vigents espanyoles. En aquella manifestació del 10 d'agost de 2010 es començà a expressar molt massivament el desafecte amb l'Estat que negava la constitucionalitat d'una llei que havia seguit totes les passes previstes per la pròpia Constitució.
El desafecte s'anà estenenT i caigueren els governs de Zapatero i José Montilla. Artur Mas aprofità el descontentament que es manifestava al carrer i guanyà les eleccions de novembre d'aquell any. Passà de 48 escons a 62. No en tenia prou per governar però el suport implícit del Partit Popular féu possible la seva investidura fins després de la Diada de 2012, quan es pensà que la gran manifestació li donaria aquella majoria excepcional que reclamava per a la construcció d'un nou estat dintre d'Europa. CiU guanyà altre cop les eleccions però quedant-se amb només 50 diputats.
Artur Mas canvià d'aliat i aconseguí la investidura gràcies al suport de legislatura de l'ERC de Junqueras, que seria alhora el que deixaria governar CiU i el que seria el cap de l'oposició. A partir d'aquell moment, la paella pel mànec la tindria Junqueras, que bescanviaria el seu suport a Mas per l'acceleració del procés cap a la independència, que portaria cap a la necessitat d'avançar novament les eleccions a fi i efecte d'accelerar des del nou Parlament la declaració de la independència.
Les grans manifestacions de les Diades de 2013 i 2014 empenyerien el govern Mas a la celebració d'una consulta voluntarista el 9 de novembre en la qual participarien més de 2.300.000 electors. Mentrestant, el govern Rajoy es parapetava en el mur de la Constitució i no ha estat disposat ni tan sols a obrir una via de diàleg per tal de sortir d'una situació que porta més cap a la ruptura que cap a la concòrdia.
El desgast de tot govern en temps de crisi profunda és inevitable. Si, a més, s'hi afegeixen els casos de corrupció que afecten principalment CiU, una convocatòria anticipada d'eleccions no presagiaria bons resultats per a Artur Mas. Penso que en aquest punt és on rau la resistència de Junqueras a participar en una llista unitària, sobiranista, que s'ha convertit en la condició imprescindible per a la dissolució del Parlament, que és una facultat exclusiva del president de la Generalitat. Es trobarà una fórmula per tal d'abreujar una legislatura en la qual el govern es trobarà sol i sense majoria. La pressió política és tan forta que Artur Mas haurà de trobar un desllorigador més aviat que tard. Si no pot anar amb Junqueras en la mateixa llista poden convertir-se en companys de viatge. Tots dos saben, i l'electorat també, que són partits ben diferents.