Competitivitat i productivitat
En el darrer cicle econòmic expansiu, l'economia espanyola va acumular unes importants pèrdues de competitivitat respecte dels països que avui formen la zona euro. En bona mesura a causa de l'augment sistemàtic dels preus i dels salaris a un ritme superior del que ho feien als altres països. Del 1995 al 2008, el cost laboral unitari va acumular un diferencial de 21,5%.
Amb l'arribada de la crisi el 2008, els costos laborals es van ajustar mitjançant la reducció de l'ocupació. És a dir, es produïa la mateixa quantitat de béns i serveis, però utilitzant el treball de moltes menys persones. El problema evident és que d'aquesta manera augmenta moltíssim el nombre de persones aturades. I això és dolent per a les persones que perden la seva feina, que veuen baixar el seu nivell de vida, però també per a l'agregat de l'economia, perquè les persones aturades consumeixen menys, i amb això disminueix la demanda, baixa l'activitat econòmica i s'aprofundeix la recessió. Addicionalment, les persones que tenen feina també tenen més por de perdre-la, raó per la qual també redueixen, per prudència, el seu consum. És obvi que aquesta no és la manera idònia de recuperar competitivitat perquè condemna l'economia a un llarg període de recessió i empobriment.
A partir de 2010 i, sobretot, de 2012 els salaris van començar a reaccionar a la baixa. Tant en el sector privat com en el sector públic. En part va ser degut a la reforma laboral portada a terme el 2012, que va permetre que les empreses poguessin variar els salaris en funció de la seva situació econòmica. Aquesta és una manera millor d'ajustar-se a una recessió. La majoria de treballadors veuran com el seu salari és congelat, o fins i tot es redueix, però es tractarà d'una situació temporal. En canvi, s'evita l'entrada d'un gran nombre de persones a la borsa de l'atur, que és un problema més greu, tant individualment per a qui s'hi troba com per al total de l'economia, perquè fa baixar més la demanda agregada i l'activitat econòmica. Aquest tipus d'ajust és el que realitzen bona part de les economies desenvolupades més competitives.
La reforma laboral va mostrar, d'entrada, el seu pitjor vessant en abaratir l'acomiadament; però, en fer més flexibles els salaris va permetre canviar el tipus d'ajust que estava fent l'economia espanyola. I també ha fet possible que les empreses hagin començat més aviat a crear ocupació, perquè els empresaris tenen menys por de contractar.
Però, en canvi, la reforma no va voler eliminar un dels altres problemes crònics de l'economia. Segueix existint la dualitat entre contractes indefinits i contractes temporals. I per tant, una bona part dels nous llocs de treball seran contractes temporals, i això dificulta els futurs guanys de productivitat.
La millor manera de guanyar competitivitat és mitjançant augments de la productivitat. És a dir, produint béns i serveis de manera més eficient. Això es pot aconseguir mitjançant la innovació tecnològica i la millora de la formació de les persones, la qual cosa permetrà produir els mateixos béns amb costos més baixos o produir béns nous i millors que es puguin vendre amb més èxit als mercats internacionals. Les millores de la productivitat tenen l'avantatge que impliquen un augment del salari dels treballadors i augmenta el nivell de vida de les persones. Però l'existència de treball temporal genera un incentiu pervers, ja que moltes empreses poden voler créixer només mitjançant mà d'obra barata, i estalviar-se l'esforç d'haver de millorar la seva productivitat, invertint en tecnologia o en formar els seus treballadors. I com sabem, aquest model ha estat nefast.
