Un regal

Amb el ritme de vida que porto se'm fa difícil llegir tot el que voldria. I això fa que busqui les meves lectures entre les novel·les curtes. Per això entre La piràmide immortal, de Javier Sierra, i Paraules a mitges, de Blanca Busquets, he recuperat el premi Casero de novel·la curta de l'any 2009, Olor de violetes, de Josep Campmajó, o el de l'any passat, Totes les estacions de França, d'Oriol Ponsatí-Murlà. Petra Viva, de Léonor de Récondo, o 14, de Jean Echenoz, per reviure en el centenari de la Primer Guerra Mundial.I El testament de Maria, de Colm Toibin. Molt recomanables. L'última d'aquestes troballes curtes, intenses, l'he tinguda fa ben pocs dies i me l'he llegida en un girar d'ulls. Cap mèrit direu, tractant-se d'una novel·la curta. Cert. Però és que aquesta, com les altres que us he citat que són primes, solen estar dotades d'un fons, d'un fonament que les fa candidates a ser rellegides i a tornar a les seves pàgines per poar-hi idees i reflexions. Això és el que m'ha passat amb la novel·la de debut de Miquel Duran, Més o menys jo, publicada per La Galera. Una sorpresa agradable perquè té una traça per fixar-se i descriure moments de la nostra quotidianitat que els eleva a una categoria que els fa especials. Perquè us en feu una idea, hi trobes moments com aquest: “A la tardor, les fulles fan de gasa a les crostes de les roques.” O aquest altre: “Al pare li presentes una reflexió de la mida d'un test i t'hi sembra una idea.” La d'en Miquel és una veu, una visió, molt particular que ofereix una mirada sobre el que ens toca viure cada dia i que em fa pensar en la manera de fer-ho de Jordi Llavina al recull de contes Ningú ha escombrat les fulles o el poemari Diari d'un setembrista, premi Ciutat de València. Aquella qualitat per retratar moments que els tenyeixen d'una tonalitat que els fa brillar en una aparent grisor quotidiana. La novel·la curta d'en Miquel Duran va ser finalista al premi Joaquim Ruyra però per mi ha sigut com rebre, més o menys, un regal.