Horrors del passat
Aquest passat final d'any, entre el tragí de l'actualitat, ha passat força desapercebut el que el periodista austríac Markus Rohrhofer va publicar a Der Standard: la troballa d'un dels laboratoris nuclears de Hitler, a la localitat austríaca de St. Georgen an der Gusen, per part de l'equip del documentalista Andreas Sulzer. La possibilitat que el règim nazi pogués haver desenvolupat armament nuclear –com alguns testimonis i proves documentals van permetre afirmar a l'historiador Reiner Karlsh– ara s'ha confirmat definitivament. La barbàrie nazi torna a aparèixer en escena per tancar l'any 2014.
Sembla ser, a més a més, que els laboratoris nuclears estaven connectats amb el camp de concentració de Mauthausen-Gusen, un dels desgraciats símbols ad perpetuam re memoriam del règim. Alemanya ha fet un esforç colossal per poder recuperar la memòria històrica d'aquest període del segle XX, segurament el més negre de la història contemporània europea. De fet, el que abans eren camps de concentració i extermini s'han convertit, en la majoria d'ocasions, en memorials. Una feina més ben feta que, segurament, la que s'ha portat a terme a l'Estat espanyol, que ha estat incapaç de fer una condemna a ultrança del franquisme i tot ha quedat tapat gràcies al suposat (i avui en dia caducat) pacte constitucional del 1978.
La visita a qualsevol camp de concentració nazi no deixa indiferent ningú. Aquell arbeit macht frei que corona l'entrada de l'infern és el preludi d'escenes macabres metre rere metre. Personalment, m'he pogut passejar pel de Sachsenhausen, prop de Berlín, a la localitat d'Oranienburg. Avui ja no queda gairebé rastre dels edificis, però un treball de restauració prou acurat permet encara imaginar-se la disposició dels barracons, els racons on se sotmetia a tortures els reclusos o la disposició de la infermeria, on es van portar a terme alguns dels episodis més abominables de la història del camp. La lectura de les pràctiques dels doctors Walter Sonntag, Hugo Heinz Schmick o Heinz Baumkötter fa esgarrifar. Per exemple, el primer va portar a terme experiments entre els reclusos usant el gas mostassa, o el segon va ser un dels mestres de la tortura entre els qui freqüentaven la seva consulta.
Més de 200.000 persones van ser empresonades al camp entre el 1936 i el 1945, abans que aquest acabés esdevenint un camp de presoners soviètic. Un camp que, quan Himmler va ser nombrat, essent Reichsführer de les SS, cap de la policia alemanya, va declarar que seria el prototip per a la resta d'instal·lacions d'aquest tipus. Passejant pels seus espais, per sobre les grans lloses grisoses del terra, per la plaça en forma de mitja esfera, és fàcil sentir a la pròpia pell el patiment dels altres. De fet, l'entorn esdevé encara més tètric si la pluja fina que moltes vegades cau al nord-est d'Alemanya no cessa i acaba enfredorant-te els ossos. Tres pals de fusta de dimensions importants resten estacats, un al costat de l'altre, recordant amargament l'espai de treball dels pitjors botxins.
El novel·lista i polític polonès Andrzej Szczypiorksi va afirmar, en visitar el camp on havia estat presoner: “L'Europa del futur no pot existir sense homenatjar tots aquells que, al marge de les nacionalitats, van morir en aquells temps amb absolut menyspreu i odi, torturats fins a la mort, famèlics, gasejats, cremats o penjats.” Doncs això: que sigui aquest article un petit homenatge als qui van resistir a la barbàrie i un crit d'atenció per a tots els qui encara no han condemnat els totalitarismes.
