Qui espera desespera
Els partits sobiranistes que són l'opció d'una Catalunya lliure, pròspera, socialment justa, solidària amb els necessitats, oberta al món, que neguen un Estat que trontolla amb l'atur, crisi econòmica, corrupció i desgavell polític, no han sabut gestionar l'èxit indiscutible del 9-N. El succedani de l'avortat pel PP. Del partit que nega expressar-se lliurement, que afirma que és delicte poder votar. No han sabut explicar com el nou 9-N ha desfermat la por del govern espanyol, per això presenta querelles anunciades per una indiscreta bocamoll i amenaça, encara el dia de la Pasqua Militar, amb velles lletanies d'unitats imposades i promeses d'un Museu Militar a Barcelona per explicar, s'ha de suposar, les bondats de l'exèrcit espanyol sobre Catalunya. Ai, Mare de Déu! Aquestes esperpèntiques actituds només s'entenen des del temor a l'actuació en ferm i seriosa de la revolució democràtica de la societat catalana en el camí de poder decidir el nostre futur per assolir un Estat independent dins la UE.
CDC i ERC no han sabut mostrar prou la unitat de fons per explicar d'una manera nítida al poble català, al món estatal i internacional, que tenen el mateix objectiu, la independència. Aquí és on burxen els nostres adversaris. No és una malaltia greu, és una grip d'hivern que cal guarir. Mas i Junqueras s'equivoquen en no donar escalfor i calidesa afectiva còmplice al compromís dels més de 2.400.000 persones que, malgrat amenaces, van anar a votar, o a les que ara s'autoinculpen. No cal abraçades i magarrufes, cadascú que defensi la seva legítima opció ideològica, política o de partit, només faltaria!, però cal fer evident de manera conjunta pública i indubtable el compromís en el procés del dret a decidir. Amb això s'evitaria la tremolor de cames d'algun sector d'ICV-EUiA i UDC i es reforçaria els qui dins el PSC –no tot és vell i ranci aparell– aposten per la llibertat del país. El que han aconseguit CDC, UDC, ERC, la CUP i ICV-EUiA és extraordinari: plantar cara a l'Estat espanyol i fer evident que els catalans volem decidir el nostre futur. No punxem el globus que amb enginy hem aconseguit.
Els presumptes gestos mínims de Montoro o de l'exèrcit són accelerada taquicàrdia del PP i el PSOE, de la Cuatro i la Sexta, de Podemos i tots els unitaristes més o menys vergonyants. Han fet treure la màscara d'extrema dreta de C's volent pactar amb UPyD. Els partits espanyols faran més gestualització i intents de seducció mentre siguem forts, però només hi haurà negociació de debò si guanyem les eleccions plebiscitàries.
Tot s'ha de fer, ara per ara, d'acord amb la Constitució espanyola. Si cometem una errada greu, la pagarem. Malgrat ser l'opció sobirana dels catalans una incomoditat per als estats de la UE, tenim tota la simpatia de l'opinió pública europea. La nostra revolució democràtica nacional és un atractiu internacional que no es pot tallar amb violència armada o suspensions alegals. També igualment, si l'Estat espanyol cometés un error greu actuant fora de la Constitució, ens obriria da bat a bat les portes per fer el que la majoria del Parlament votés.
La història s'escriu dia a dia; a les mans de Mas, Junqueras, Fernàndez, Herrera i Duran i els partits que lideren, hi ha continuar sent lleials al moviment que l'ANC i Òmnium van impulsar i ells secundar. Han d'estimar els qui els han seguit, els qui en ells van confiar. Els han de dir que votarem, junts o separats, per un Estat propi. Així de senzill. Així de clar. Atreveix-te a tenir seny, deia Horaci (segle I aC). Així doncs, els nostres líders que facin un pas endavant units per l'objectiu final. El nostre valor polític més preuat és la unió. El catalanisme unit és imparable.
