Als companys

França té una sana tradició de revistes satíriques que han hagut de bregar, durant anys, contra enormes obstacles que els han complicat la vida. Obstacles administratius, conseqüència de l'aplicació de la llei del 1949 que volia preservar la puresa dels nens i dels adolescents. Tot i que la sagrada norma es va aprovar en nom de la infància, per salvar-los els somnis de violències i erotisme, va acabar amargant també les revistes gràfiques pensades i fetes per a adults. Els directors, els dibuixants i els guionistes de Le Canard Enchainé, de Fluide Glacial o de Charlie Hebdo han patit les tisores de la intransigència perquè eren revistes que podien caure en les mans beatífiques dels nens francesos. Ara tot això havia anat superant-se. Però és ara també que la intransigència, d'un altre color, s'ha fet criminal. Ahir l'editor, el director i diversos dibuixants de Charlie Hebdo van ser assassinats per unes bèsties que reivindicaven, pel que sembla, l'honor d'Al·là. O del seu profeta. Tant se val. En els darrers anys el setmanari satíric francès havia ironitzat també contra la intransigència de l'islamisme radical. Les conseqüències van ser tot un seguit d'amenaces que ahir van culminar en una matança. La matança més infame que ha patit mai cap publicació. A Catalunya, als Països Catalans, hi ha també una llarga tradició d'atacs a la premsa satírica. Des del Cu-Cut!, passant per La Traca, fins a El Papus. Reivindicar-la, aquesta premsa, és reivindicar la llibertat. Als companys.