Ca montes
Els menjacapellans
La gent de Charlie Hebdo són uns menjacapellans. Ho són dels de qualsevol religió. Les seues portades i els seus articles són una autèntica antologia de com blasfemar sobre totes les fes conegudes. La setmana passada van ofendre els cristians amb un pessebre molt escandalós; aquesta setmana, precisament aquesta setmana, se'n fotien dels qui afirmen que un dia la xària serà la llei a França i les crítiques als jueus són una de les especialitats de la casa. No cal dir que els musulmans han rebut també i han rebut de debò. Sempre Charlie Hebdo ho ha fet tot sense crear distincions entre uns déus i uns altres, sense aquella hipocresia típica de qui insulta el déu d'altri però sempre té la pell finíssima per a tot el que té a veure amb el seu déu. Ahir, els companys de Charlie Hebdo van pagar molt cara la seua llibertat. Van pagar la seua llibertat, també, de blasfemar. La blasfèmia no és una llibertat, com és ben evident, però no poder-la exercir és una amenaça contra la llibertat, com una amenaça és també impedir a ningú que pregue al déu que vulga i que ho faça en la forma que vulga.
Sempre m'ha agradat molt aquella anècdota que conten d'un vell papa que va celebrar anys ja molt gran. Diuen que el camarlenc va voler lluir-se davant seu i va brindar demanant “que siga per cent anys més”. A la qual cosa el murri pontífex romà va respondre amb un divertit: “No és bo que posem límits a la Divina Providència...”
Avui, per això i en record d'això, alce la meua copa per la gent de Charlie Hebdo i els demane que ho siguen per cent anys més. Diga el que diga la tal providència.