Cansats de morir

Queda molt bé, ara, dir “Tots som Charlie Hebdo”. Però la veritat és que només Charlie Hebdo va ser Charlie Hebdo, perquè tal com apuntava Xavier Rius en un tweet “ningú més que ells es va atrevir a publicar les vinyetes de Mahoma”. Assimilar de manera retòrica i universal la qualitat única d'unes persones irrepetibles, ha passat a ser un dels conjurs preferits de la nostra època. Ara fa vuit anys també tots vam ser Anna Politkóvskaia. Però la veritat insubornable és que aquesta periodista ucraïnesa, caracteritzada per una actitud professional heroica, va morir denunciant quasi en solitari la veritat oficial del règim mafiós de Vladimir Putin. El mes de juliol passat també vam necessitar ser tots i cadascun dels 295 passatgers de l'avió abatut a la regió prorussa d'Ucraïna. I abans, molt abans, ja també havíem estat tots els morts de la plaça de Tiananmen, del Tibet, de Txetxènia o dels atemptats islamistes de les Torres Bessones, de Londres i de Madrid, atrocitats que revelen un eix del mal: una teranyina de silencis còmplices perquè ningú no gosa enfrontar-se als règims totpoderosos i genocides instaurats per Rússia, la Xina i l'islamisme, règims que ens subministren matèries primeres, compren el nostre deute extern, patrocinen els nostres equips de futbol, i que amb passos agegantats van atemorint-nos i eliminant les nostres llibertats civils.

Potser perquè no ens atrevim a ser nosaltres mateixos, necessitem tan sovint ser “tots els altres”. És una manera vicària de viure i de delegar el nostre compromís moral. Però que ningú no s'enganyi. Tret d'Egunkaria, diari basc clausurat per la justícia espanyola, ningú més va ser Egunkaria. Només la portada segrestada d'El Jueves va ser El Jueves. Ningú més que els 43 morts en l'accident del metro de València de l'any 2006 són els morts d'aquell accident ocultat per una escandalosa malla política i mediàtica. Cansats de ser tots els altres i de morir còmodament a través dels altres, ¿no seria més noble viure de manera rotunda perquè els altres i les llibertats no morin?