Aquells que de fora vingueren sembla que res entengueren

inc una exclusiva. Almenys ho és en el moment que escric això, però potser ja serà un tema caducat quan la crònica estigui plasmada al paper. Però l'escric perquè és interessant i convida a reflexionar. La història passa en un bonic i recòndit racó de Catalunya que sol ser a bastament visitat per turistes i curiosos pels seus encants naturals: la Garrotxa. Una família forastera, urbanites a qui agrada fer el pagès, o millor, anar a veure els pagesos, el cap de setmana, va dinar en un hostal de plats petits i racions generoses i suculentes a tocar de la Fageda d'en Jordà. Amb l'estómac ple i el compte pagat, els diumengers van sortir de l'hostal Can Bastans, van anar a badar per les rodalies i van coincidir amb una colla de caçadors en plena activitat d'escorxar, al local que tenen legalment habilitat per a aquests menesters, les peces abatudes, que, aquell dia, eren nombroses. Per mala fortuna, els nens de la família forastera van veure el moment que els “assassins”, tal com els van anomenar, tallaven els peus de “les víctimes”. L'enrenou va ser gros: la mare, capitost visible del clan familiar foraster, va córrer a demanar el llibre de reclamacions a l'hostal amb la intenció de deixar-hi plasmat que els seus fills havien quedat traumatitzats amb la sagnant visió. No n'hi va haver prou amb això, hi va haver escridassades als caçadors, trucades a diferents departaments per acabar amb una visita als Mossos per denunciar els “assassins” dels senglars. Fer turisme i viatjar comporta o ha de comportar imbuir-se de coneixements sobre la realitat del lloc que visites i observar i entendre les persones que hi habiten. No es van assabentar, aquests diumengers tan sensibles amb la pell dels animals, que la Garrotxa i la resta de comarques de Girona estan en situació d'emergència cinegètica per la plaga de senglars que destrossen les collites i els boscos d'una gent que durant segles han contribuït a la formació d'aquest bonic indret perquè els visitants d'avui puguin exclamar: “Oh, que macoo!” I que els caçadors, ara per ara, descartades la guerra bacteriològica i les pregàries als sants, són l'única arma efectiva per mantenir a ratlla aquests peluts invasors i destructors. Els castellans tenen una dita que no sé si té equivalent en català que diu: “Donde fueres, haz lo que vieres”.

T