A cremallengües
La insostenible lleugeresa dels catalans del Nord
Joan-Lluís Lluís / [email protected]
olen escriure pic Néoulous. És el puig Neulós. El cim de les Alberes, enlletgit per un repetidor de televisió però rescabalat per les fagedes que l'envolten per baix. Néoulous és la transcripció, barroera, fastigosa i insultant, de Neulós, amb ortografia francesa. I a vegades, sí, en tinc un tip d'aquesta ignorància hereditària, d'aquest irrespecte constant que impera a Catalunya Nord per la llengua catalana. Ni es tracta del fet que gairebé ja no es parla, es tracta que encara avui la immensa majoria de responsables polítics o associatius fan com si el català no tingués cap regla pròpia, ni tingués cap importància saber com s'ha d'escriure. Els mateixos que ranegen l'infart si veuen una paraula francesa mal ortografiada, es foten del català.
L'ús oficial del català va ser prohibit per primera vegada el dos d'abril del 1700, per un edicte de Lluís XIV. Concernia la part de Catalunya recentment robada a Catalunya. Des de llavors, la desaparició forçada d'aquesta llengua de l'espai públic i el seu poc ús literari han fet que la gent ignorés cada vegada més com s'escriu el català, fins i tot com s'escrivia amb les caòtiques formes tradicionals prefabrianes. Per això no és estrany que a la segona meitat del segle XIX, un escriptor com Albert Saisset decidís renunciar del tot al que sabia del català escrit per usar sistemàticament la grafia francesa. Volia ser llegit per gent que només havien après a llegir segons les regles franceses. Els títols dels seus llibres eren, per exemple: Proubem da riure!, Jamecs o Oun poc da tout. De fet, Saisset va dur la paradoxa fins a publicar una Grammaire catalane, enfocada sobre el català rossellonès i en la qual les frases que donava d'exemple eren: “Aquèches pères soun madoures, coulliou als-è” o “Ha rabout oun cop soul cap”. Per això no és estrany que un soldat del Rosselló, el 1917, escrivís així al seu germà, parlant de la guerra: “An soun fart rafart y rafoutout coum diouan als beills” –i mireu com, tossudes, es conserven les dues eles finals de beills, tot i ser inútils en francès.
Avui, però, els coneixements han canviat enormement. Ja no hi ha excuses per escriure malament el català: qui no en sap –és a dir, gairebé tothom– pot demanar a professors d'institut, a associacions especialitzades, a institucions que disposen d'alguna persona amb coneixement real, o pot consultar internet. A més, l'Institut Géographique National, entitat oficial, gràcies a un conveni amb el departament de català de la Universitat de Perpinyà, ha normalitzat la quasi totalitat de l'ortografia dels topònims no oficials (és a dir, tots els topònims a l'excepció dels noms de municipis). Els mapes, avui, diuen puig Neulós. Però la inèrcia, la mandra, el desconeixement, la inèpcia, l'esperit de superioritat francès que impera aquí, fan que gairebé mai ningú consulta un mapa abans d'escriure un nom de font, de riu, de muntanya. Per això, avui, encara, es poden veure escrits Las Oulibedas, Fount del Faitg o Casa Soul y Bent. Com ho diu un proverbi africà: “La ignorància és un sac obert, la imbecil·litat és un sac obert amb un forat al fons”.
S