Turisme bibliotecari

A Girona ha tocat una loteria de 7.000 m²! M'hi quedaria a viure! Impressionant! Tremenda! Absolutament meravellat! Fent turisme bibliotecari! Són alguns dels comentaris apareguts a les xarxes socials amb motiu de la inauguració, aquesta setmana, de la nova biblioteca pública Carles Rahola de Girona, que, de fet, ja havia obert les portes abans de Nadal. Evidentment, com que no sempre plou a gust de tothom, no podien faltar els comentaris crítics, com ara “més val qualitat que quantitat”, “la biblioteca mercat” o les referències als retards en les obres. Em quedo amb un que feia referència als termes abans esmentats de “turisme bibliotecari”, en el sentit que el nou equipament s'ha convertit en un atractiu turístic més i, per això, motiu de nombroses visites. Tantes, que aquesta persona comentava: “Està molt bé, però que s'acabi la novetat, les visites guiades, gent que vol xafardejar a crits!” Inicialment podia semblar un comentari fora de lloc, però després de comprovar-ho es pot entendre a què es referia. Perquè fer el turista és inevitable des del moment que hi poses els peus. I per les nombroses persones que encara s'hi veuen fent la ronda de reconeixement, tot fa pensar que la novetat encara durarà. O sigui que paciència. Però, sigui com sigui, per als usuaris de les biblioteques, la Carles Rahola és un luxe, com molt bé va dir en una piulada el professor de la UdG i crític de cinema Àngel Quintana. Una altra cosa és si ens podíem permetre aquest luxe que ha costat a l'Estat espanyol més de 15 milions d'euros. Al marge de la xifra concreta, segurament discutible, es tracta dels diners més ben gastats si fem cas de la cua de gent esperant per entrar a la nova biblioteca quan obre les portes. Ja sabem que la crisi ha provocat que els que ens governen hagin establert unes prioritats on la cultura no ha ocupat precisament els primers llocs del rànquing. A aquests primers llocs s'hi han col·locat les considerades primeres necessitats, com sanitat i educació, que està molt bé. Però cal tenir en compte que educació és igual a cultura, i que no apostar per la cultura és igual a apostar per la mediocritat. I no sé per quins set sous algú pot pensar que ens hem de conformar amb ser mediocres. Doncs no ho hem de fer perquè, entre altres motius, hi ha estudis que demostren que, com més inversió cultural, més riquesa.