De mà invisible, res de res

En la Teoria dels sentiments morals (1759), Adam Smith va utilitzar la metàfora de la “mà invisible” com exemple de la capacitat d'autoregulació de l'economia. Pocs anys més tard, utilitzava només una vegada aquest concepte en la seva obra cabdal, La riquesa de les nacions (1776), i és a partir d'aquí que es va popularitzar. Dels efectes d'aquesta mena “d'ordre espontani” que més tard va encunyar Frederic von Hayek, aquesta setmana n'hem tingut un exemple clar dels amb la sortida de l'euro del franc suís. Resulta que des del setembre del 2011 el franc tenia una paritat fixa amb l'euro d'1,20, i tot i les tensions que la moneda helvètica tenia pel fet de ser moneda refugi (cada vegada més fortes per la inestabilitat geopolítica i, sobretot, de Rússia), resistia en aquest canvi.

Això, fins que dijous passat, amb la possibilitat –gairebé podem dir seguretat– que el proper dijous el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ens enunciï el pla d'impressió d'euros per la compra de deute públic i l'impuls a l'economia, el president del Banc Nacional de Suïssa, Thomas Jordan, va sortir inesperadament de la referència amb la moneda europea i va deixar que fos el mercat el que fixés el preu del franc suís, i va posar el tipus d'interès al -0,75% pensant que restaria atractiu a la compra de la seva divisa. Però el terratrèmol ha estat dels que fan època i fan història i el franc, en dues sessions, es va revalorar un 20%, amb moments que arribaven fins al 30%, i una paritat mai vista d'u a u amb l'euro. Realment, la mà invisible es va fer visible i va crear un ordre espontani que ni el mateix Jordan no s'esperava amb tanta violència.

A partir d'aquesta setmana serà interessant, i potser dramàtic, veure les rèpliques d'aquest tremolor i hi haurem d'estar molt atents, fins i tot en possibles crisis bancàries. De moment algunes entitat suïsses ja han hagut de rebre oxigen, però els cercles concèntrics de les ones es poden escampar cap a Àustria, Croàcia i Polònia i en menys mesura a altres nacions on hi hagi deutors que hagin contret el seu deute amb franc suïssos. Per a aquests, de cop, el seu deute els ha augmentat un 20%, i el que és més dramàtic és que serà aquesta “mà invisible” que cada dia quantifiqui el total del seu deute.

Una de les lliçons que podem treure de dijous passat és que tot allò que és susceptible d'empitjorar, pot empitjorar. Un dels fets rellevant del 2014 és l'aparició del risc geoestratègic i polític. Ucraïna és un focus de conflicte molt difícil de resoldre, l'islamisme cada vegada és més potent amb una Turquia que va girant l'esquena a Occident, i hem vist la capacitat terrorista i de fer mal amb pocs efectius que té el terrorisme islamista. L'atenció també està molt focalitzada a les eleccions gregues per l'efecte de Syriza, tot i que cada dia em recorden més al PT del Brasil, que quan era evident que Lula guanyaria, el primer que va fer el candidat va ser tranquil·litzar l'FMI dient-los que el Brasil pagaria el deute.

Ara que ja teníem detectats els focus de tensió, Suïssa n'aporta un de nou i inesperat que haurem d'afegir els existents, però ens podríem equivocar si minimitzéssim el seu potencial inestabilitzador, segons com vagin les coses. De fet, a Suïssa mateix un increment tant sobtat del 20% de la seva divisa podria tenir efectes perversos i podria entrar en deflació, puix que des de l'any 2012 no es mou del 0,5% d'increment de preus.

Aquesta setmana deia el president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, que l'avançament de les eleccions catalanes al 27-S pot restar competitivitat a l'economia catalana perquè provoca inestabilitat política; si obre el focus i mira més enllà, veurà que la seva anàlisi és un pèl tremendista.