Convenciment massiu

Dos bons símptomes de l'acord Mas-Junqueras auspiciat per la societat civil: que, primer de tot, tots dos hagin demanat disculpes per com han portat les negociacions en les últimes setmanes i, l'altre, que no s'hagi desfermat una eufòria similar a la d'altres moments d'aquest procés (en què, per cert, era plenament justificada). Totes dues coses transmeten la consciència de tenir la percepció correcta de la realitat, que no és cap altra que l'acord a què s'ha arribat no és res més que el punt de partida d'una feinada ingent. I que inclourà discrepàncies, negociacions complicades i obstacles de tota mena previstos i imprevistos.

També hi podríem afegir un altre símptoma, però diguem-lo de passada perquè és pura parafernàlia que no porta enlloc; si de cas, serveix de prova del cotó per saber si l'acord és bo per al procés o no. És la reacció unànime de l'unionisme, de l'esquerra que disfressa la seva oposició a la independència amb sensibilitat social i dels puristes de la independència en contra de l'acord o trobant-hi totes les pegues que té i no té. L'acord és bo per això i, simplement, perquè és l'acord dels que sí que estan disposats a arribar a la independència de Catalunya fent la feina, la feinada, que cal fer.

Ara bé, en el temps que queda fins al 27 de setembre s'han de fer moltes coses i també recuperar molt del temps. I totes, de les més logístiques a les purament ideològiques, s'han d'enfocar a crear la percepció que la independència és el millor que li pot passar a aquest país. La primera percepció que s'ha de combatre és la que s'ha instal·lat en el discurs polític mentre Mas i Junqueras discutien com posar-se a fer la feina: que la independència i les polítiques socials són dues agendes diferents. Els partidaris del procés hauran de treballar molt per imposar la veritable realitat, que no és cap altra que no hi ha cap projecte de cap partit que afavoreixi més les polítiques socials que el de la independència. Per la senzilla raó que canvia el terreny de joc: administrar els recursos propis de Catalunya permetrà oposar projectes de polítiques socials; mantenir la situació actual només permet administrar la misèria que decideix Madrid.

I si no s'hagués perdut tant de temps des del 9-N, una notícia com la de l'informe del centre d'investigador suís IMD World Competitive Center hauria estat portada de tots els diaris aquests dies i hauria centrat el debat en les bondats de la independència. Que Catalunya seria el 38è estat més competitiu del món (en el context encara de la crisi i l'atur actuals), dos llocs per davant d'Espanya (amb Catalunya inclosa), és una eina de convenciment massiva. I ja estem fent tard a fer-la servir. Som-hi.