El descrèdit d'un premi europeu

El Premi Ciutadà Europeu, que atorga cada any el Parlament Europeu, podria ser una de les eines més útils per promocionar els valors europeus i la mateixa institució, que segurament no passa pel seu moment més brillant. Les bases del premi parlen de promoure idees incloses en el preàmbul de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, entre les quals s'esmenten dues de potencialment contradictòries. Per una banda, el respecte a la “diversitat de cultures i tradicions dels pobles d'Europa”. I per altra banda, el respecte a les “identitats nacionals dels estats membres”. Amb la concessió enguany d'un premi a l'associació Societat Civil Catalana (SCC), i la negativa a concedir-ne un a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), és evident que aquesta contradicció ideològica ha estat resolta clarament a favor d'aquesta darrera idea.

Els defensors de la concessió del premi a SCC parlen, a les actes de la Cancelleria del Premi Ciutadà Europeu, de la defensa que suposadament fa aquesta entitat dels valors europeus. De lluny estant, hom podria imaginar que SCC és una entitat de gran pes social que s'ha enfrontat a grups euroescèptics i que s'oposen a l'ideal europeu. Però res no podria ser menys cert. SCC ha tingut com a màxims blancs de la seva agressiva crítica entitats com ara l'ANC i OC, que –ara sí– realment tenen un esperit europeista notable i, a més, representen de debò la societat civil catalana. La Cancelleria del Premi Ciutadà Europeu ha comès un greu error atorgant un premi a SCC si ho ha fet per europeisme. El que ha caracteritzat SCC –marca blanca del neofranquista Somatemps– és la seva ideologia nacionalista espanyola, organitzant actes com el del 12 d'octubre. Recordem que entre els seus destacats promotors hi ha el Sr. Javier Barraycoa, que el 8 de febrer de 2014 va participar en un acte del grup parafeixista Democracia Nacional, en homenatge a la División Azul de Franco. Poc europeisme democràtic hi ha aquí. A més a més, tampoc no ajuda a entendre la concessió del premi a SCC quan descobrim que aquest grup utilitza una editorial que, significativament, porta el nom d'un oficial nazi de la legió Còndor –Adolf Galland– per a publicar els seus textos. Ho sap, tot això, el Parlament Europeu?

Però és potser quan mirem les incidències i les irregularitats que hi ha hagut en el procés de concessió d'aquest premi que arribarem a comprendre la magnitud de l'error que s'hi ha comès. En una sessió marcada per la ràpida aprovació de la gran majoria de les 47 candidatures guanyadores, resulta curiós que les deliberacions sobre les espanyoles fossin llargues i ostensiblement polèmiques. Fixem-nos que la mateixa presidenta de la Cancelleria del premi, la socialista francesa Sylvie Guillaume, obre la seva presentació apuntant que la candidatura de SCC “podria ser problemàtica a causa dels fets que estan passant a la regió espanyola de Catalunya”. Fins i tot demana que es faci constar en acta les seves reserves davant aquesta candidatura. Però això no és tot. També s'hi afegeix el finlandès Olli Rehn, que qüestiona que la Cancelleria s'immisceixi en el “debat polític català, si el premi s'atorga al candidat”.

Estic convençut que, més tard o més d'hora, el Parlament d'Europa s'adonarà de l'error que ha estat la concessió d'aquest premi a SCC. S'ha caigut en el partidisme espanyolista. Entre alguns eurodiputats, es rumoreja que el PP es volia “revenjar” pel premi concedit a la PAH l'any passat. Però és evident que l'altre partit nacionalista espanyol, el PSOE, els ha ajudat de ple. Sigui com sigui, la Cancelleria, sense adonar-se'n, ha portat descrèdit a un premi per la ceguesa amb què s'ha doblegat davant una consigna nacionalista. També pel desconeixement que ha mostrat de l'ample moviment democràtic, europeu i alliberador que està recorrent aquest país, contra el qual –ara sí– SCC fa casus belli. La conclusió per força ha de ser que no han donat un premi a favor d'Europa ni a favor de la democràcia, sinó a favor d'un grup minoritari bel·ligerant amb les llibertats nacionals de Catalunya que aprofita el nacionalisme d'estat que practiquen la majoria de partits i mitjans espanyols per obrir-se un espai de notorietat. És un premi contra la tradició democràtica, la voluntat parlamentària i el sentiment majoritari d'un dels pobles més europeistes d'Europa: Catalunya.