El punt de transgressió

Hi ha qui ha volgut veure en la darrera brega entre Convergència i Esquerra només el personalisme dels líders o el sectarisme dels partits. Únicament, egoisme, doncs. El país, com sol ser habitual, s'ha dividit entre els qui pensen que Artur Mas és un líder poruc que acabarà venent-se a la primera oferta que rebi de l'Estat i els que afirmen que Oriol Junqueras és un oportunista que només aspira a fer-lo caure per substituir-lo. Si tots aquests incendiaris tinguessin raó, centenars de milers de catalans estarien fent el paperina. Perquè el seu activisme ha de canalitzar-se, necessàriament, en una acció política i institucional coherent i eficaç. Però a Catalunya també hi ha molta gent, la majoria, que ha assistit estupefacta a la brega sense prendre partit a favor del salfumant. Ha de saber aquesta gent que al darrere de les diferències hi ha, sobretot, dues visions de l'estratègia que cal seguir per arribar a la independència. Una discrepància important en el punt de transgressió. Mentre Junqueras i Esquerra l'hauria volgut el 9 de novembre o aspira a superar-lo el 28 de setembre si guanya les eleccions, Mas i Convergència el fixen a més llarg termini. A divuit mesos a partir de les eleccions, concretament. I això no converteix els uns en traïdors i els altres en inconscients. Això defineix dues concepcions, dues velocitats i dues estratègies. Que se sotmetran a votació. Només cal tenir present que la que guanyi necessitarà l'altra, perquè ningú assolirà la majoria absoluta.