La columna
El gremi
Quan vivia a Londres, tant els policies uniformats com els que es disfressaven de hipsters m'aturaven al carrer diverses vegades. Un cop, en escorcollar-me allà mateix a la vorera, em van trobar els psicofàrmacs i no dubtaven a burlar-se de la meva malaltia mental d'aleshores. I quan em va tocar anar al jutjat per haver participat en una manifestació, els policies que m'havien agafat van mentir sobre els motius de la meva detenció de la primera paraula fins a l'última. Això a banda, he conegut força gent que ha estat apallissada amb ganes pels bobbies, incloent-hi un jamaicà al qual els metges van haver d'amputar un testicle. A Barcelona –tot i que hi he conegut policies motivats i professionals, sobretot els més especialitzats– queda clar que n'hi ha que no es comporten gaire millor que els seus homòlegs londinencs. De fet, al llarg de 30 anys de residència he tingut constància –a través dels mitjans de comunicació o bé de la boca de les mateixes víctimes– de pallisses a homes i dones de totes les edats, de morts diguem-ne accidentals a comissaries i de més d'un ull perdut en certes manifestacions. De manera que el fet que, el 2006, la Guàrdia Urbana barcelonina torturés quatre persones abans d'enviar-les a la garjola durant anys per un crim que –segons tots els indicis– no van cometre, no és del tot sorprenent. (Per cert, indemnitzaran els que encara viuen?). Ara bé, més d'un ciutadà –havent vist Ciutat morta, incloent-hi els cinc minuts censurats– es deu haver preguntat com és que la policia de la capital catalana hagi pogut fer això amb tanta impunitat? Doncs el gerent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Joan Delort, acaba de tenir la gentilesa d'explicar-nos-en el perquè. Segons ell, “tots els cossos de policia” tenen “punts de corporativisme”. Segons el DIEC2, “corporativisme” és un sinònim de “gremialisme”, o sigui: “Tendència a col·locar l'interès del propi col·lectiu per damunt de qualsevol altre objectiu social o polític.” Ah.