Cat escaldat, aigua tèbia tem
La insolidaritat del concert
Gràcies, Pedro Sánchez, per continuar alimentant el somni de la independència! El líder del PSOE va declarar dijous que no tenim dret al concert econòmic que sí tenen bascos i navarresos.
Segons el dirigent socialista, atorgar a Catalunya el mateix dret que tenen altres territoris de l'Estat ens convertiria en insolidaris. Ell, això, no ho pot permetre. Vetlla, doncs, per la nostra salut espiritual. L'econòmica... és una altra cosa.
Les declaracions les va fer a RAC1. Quan Jordi Basté li va preguntar perquè han de mantenir el concert al País Basc i Navarra, va contestar que cal respectar els drets històrics i forals d'aquestes dues comunitats autònomes. Què passa amb els drets de Catalunya com a nacionalitat històrica? No existeixen.
Avui continuem pagant els pecats d'una Transició en què els negociadors catalans no van fer el que tocava; el més irrisori de tot plegat és que el secretari general del PSOE continua defensant la necessitat de reformar la Constitució.
Ara bé, si no podem tenir un finançament més just, si no se'ns pot reconèixer el dret a decidir... Per què vol reformar la Constitució?
A Pedro Sánchez li escau una cita de l'escriptor espanyol Arturo Pérez-Reverte, que diu:
“¿Contradictori? Això és Espanya, estimat amic. Només és una faceta més del polièdric disbarat.”
La Transició com a engany
El 15 de juny de 1977 es fan les primeres eleccions democràtiques, que consagren Adolfo Suárez al poder. La primera feina del nou govern és dissenyar i aprovar un nou marc jurídic que enterri definitivament les leyes fundamentales del franquisme i consagri la nova etapa política.
Ha arribat el moment que els espanyols es dotin d'una constitució, que consolidi el règim existent com una monarquia parlamentària. En el joc de la Transició, els catalans estan disposats a posar-hi el que faci falta, tot i saber que en aquesta bugada hi perdran llençols. I en vam perdre.
Els catalans pacten a La Moncloa i intervenen en la redacció d'una Constitució en què els polítics espanyols, aterrits, no volen ni sentir parlar de la definició de Catalunya com a nació. Això portarà Miquel Roca i Jordi Pujol a inventar-se una paraula per definir Catalunya que és un clar reflex del moment polític. Catalunya és una nacionalitat. No és res.
El 1978, per por, prudència o incapacitat política, Catalunya no aconsegueix que l'Estat la reconegui com a nació i, encara pitjor, resta al marge dels privilegis econòmics que obtenen e País Basc i Navarra. Per això som on som.
Com deia Jaime Gil de Biedma:
“De totes les històries de la Història, la més trista, sens dubte, és la d'Espanya, perquè acaba malament.”
