Podreu?
En el proper cicle electoral ha aparegut un nou actor polític que totes les enquestes donen com a guanyador parcial. La virtut dels seus dirigents ha estat saber veure que darrere la revolta catalana hi havia el símptoma del fracàs del règim de la transició. La societat catalana sempre és el termòmetre precoç que detecta les convulsions socials i polítiques de l'Estat. És una societat oberta, on el domini de l'Estat augmenta les contradiccions socials per sobre dels territoris que viuen sota l'empara d'ell.
La bandera nacionalista espanyola ja no funcionava en els darrers temps com l'anestèsia, davant de l'allau de casos de corrupció que esquitxen els principals partits del règim; davant la greu situació social i econòmica, i davant la involució democràtica i cultural. Llavors, en veure l'immobilisme polític i ideològic de l'única força que ha arribat bastant sencera fins aquí, la comunista i postcomunista, alguns rebrots procedents d'aquest magma esquerranós han estat capaços de definir un enemic de classe prou comprensible: la casta.
Aquesta concreció, de la qual n'han fet un ús abusiu, els ha permès obviar el llenguatge més primitiu, i que bona part de les capes populars no comparteixen, de presentar-se com a alternativa anticapitalista. Però, són inventors d'aquesta anàlisi? De cap manera. Si vostès ressegueixen els papers estratègics i doctrinals de moltes de les esquerres sobiranistes veuran que la definició del subjecte de la democràcia social avançada són les classes populars, com es deia en els papers del Partit Socialista d'Alliberament Nacional ja als anys setanta; i als vuitanta ho deia Nacionalistes d'Esquerra, forces llavors marginals. Aquesta filosofia impregnà de cap a peus la nova declaració ideològica d'Esquerra Republicana aprovada el 1993, en la redacció de la qual hi vaig tenir un paper rellevant.
Allà es defineix l'enemic nacional i de classe en l'àmbit del capitalisme especulatiu i financer i de les oligarquies que controlen un Estat com l'espanyol. Aquesta definició permet aglutinar una aliança estratègica entre els sectors pertanyents a l'economia productiva, siguin petits i mitjans empresaris, siguin treballadors o altres classes subalternes. Per tant, permet un front interclassista amb molta més potència per a l'hegemonia que si els partits es dividissin estrictament en línies ideològiques clàssiques: socioliberals, socialdemòcrates, comunistes, etcètera.
Ara bé, aquesta coincidència actual en la definició de l'enemic i del marc de les aliances, que s'ha produït a l'Estat i que està tenint derivades a Catalunya, amaga un greu error o, volgudament una trampa. En un estat plurinacional sense democràcia territorial, l'Estat no és un aparell neutre que només cal conquerir per fer la revolució. L'Estat esdevé la principal maquinària de fabricació de noves promocions de la casta, que es limiten a substituir generacionalment les anteriors. Un Estat on l'oligarquia que s'hi identifica basa el seu suport social en l'exasperació del sentiment uniformista i en la repartidora de subsidis o de llocs de treball funcionarials en determinats territoris en detriment d'altres, mai no permetrà cap canvi substancial de polítiques democràtiques i socials.
Si fos espanyol, i com a potencial votant de Podemos, vist que no hi ha res més a l'aparador que prometi un canvi, estaria molt preocupat davant la posició ultraconservadora adoptada per la majoria dels seus dirigents en relació al dret democràtic a l'autodeterminació. De veritat creieu que sense desconstruir l'Estat espanyol fareu cap canvi que no sigui cosmètic? Podreu?
